Publicitat
Publicitat

Naipaul: la mort de l'escriptor de club

Diguem-ho d'entrada, aquest és un llibre per a seguidors de Naipaul, guanyador del premi Nobel de literatura l'any 2001. V.S. Naipaul és un escriptor hindú de l'illa caribenya de Trinitat que ha fet de la barreja de cultures (l'índia, però també l'africana i l'espanyola, a més de la britànica) el seu únic "tema literari", el motor de la seva vocació d'escriptor. És un llibre, per tant, també per a aspirants a escriptors, perquè s'hi parla de lectures àvides i de construccions de mons literaris, però també pot ser una lectura fonamental per a qui s'interessi per l'apassionant camp de la socioliteratura, si se'n pot dir així: el conjunt de factors històrics i sociològics que expliquen la tria d'uns temes literaris o d'uns altres, una opció lingüística o una altra. Ah, això últim ja sona més. Els dubtes sobre la possibilitat de "fer literatura" a partir de segons què, o les inseguretats sobre els mèrits d'una cultura massa "petita i desordenada" ressonen molt més del que es pugui sospitar.

El llibre, com molts conjunts d'assajos i pròlegs, és irregular. Té capítols memorables, com el pròleg i els tres primers, així com l'epíleg, que és la conferència d'acceptació del premi Nobel del 2001, al costat d'altres que inclouen continguts força repetits, i d'altres d'un interès potser massa especialitzat, com ara un pròleg a un llibre del seu pare. Però en conjunt ofereixen una biografia intel·lectual completa de l'escriptor, i gairebé una autobiografia de l'home. El pare de Naipaul va emigrar d'una comunitat hindú molt tancada, es va instal·lar a la capital de l'illa i va arribar a ser periodista del Trinidad Guardian . Aspirava, ell també, a ser escriptor, però només va aconseguir publicar un llibre de relats, que el fill qualifica de "massa local". Hi ha pàgines il·luminadores sobre la relació entre l'escriptor i la societat on s'insereix, sobre com una societat poc articulada no ajuda a prosperar els seus talents, sobre la "vergonya" que li provocava, al jove aspirant a escriptor, treballar amb un material que no tenia una tradició sòlida i escrita al darrere, amb referències sorprenents i molt significatives a la llengua, que mai no va suposar un problema: "La llengua anglesa era meva; la tradició, no". La frustració, les dificultats per engiponar un text. I llavors, la il·luminació: una galeria vella i bruta, un home que hi surt cada matí, s'asseu a la barana i pregunta al veí de l'altra banda: "Com va això, Bogart?" Aquesta frase, un record fugaç d'infantesa, que reflecteix el xoc de mons, de cultures i de persones que es donaven cada dia en un carrer de Port-of-Spain, és el que li va desencallar la carrera literària: és meravellosa la manera que té d'explicar com el ritme d'aquesta frase, que era real, i de la que ve a continuació, inventada, van marcar, com un metrònom, tot el ritme del seu primer llibre: "No deixar que les paraules destorbin massa, ser ràpid, afegir un detall concret després d'un altre i, sobretot, mantenir el to adequat".

Ressona, també, el capítol que dedica a Kipling, a qui qualifica d'últim exemplar d'una raça, la dels "escriptors de club": uns escriptors que es tanquen en un lloc segur i només escriuen sobre qui pot entrar en aquell club. Al cap del temps, la seva obra es llegeix com una fotografia pàl·lida i limitada de la societat, molt més complexa i rica, que haurien d'haver representat. Contra ells, Naipaul es reivindica com a escriptor que escriu per vèncer l'obscuritat, per contrarestar l'amenaça d'extinció de la humanitat i perquè creu que al món hi ha d'haver justícia.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT