29/08/2017

Posar-se a la pell dels altres

3 min

Un home gran que es vol banyar en una piscina pública i no pot baixar les escales de tan fràgils que té els ossos; una filla impotent que no sap com consolar la mare perquè el marit ha deixat prenyada la secretària; una mare esgotada amb la mirada perduda sentint-se culpable només per pensar que la maternitat no era el que somiava; una adolescent que avorta d’amagat dels seus pares; un bomber a qui han d’injectar la quimioteràpia i fa el cor fort amb els companys perquè no suportarien perdre’l; un malalt crònic que espera una curació que no arriba; una parella trencada que no ha sabut veure la tempesta que venia; un matrimoni que perd el primogènit en un accident quan tornava d’aquella feina prometedora; un noi que no es pot mirar al mirall perquè es pensa que és culpable dels abusos; una mare que ha perdut un fill sense entendre en quin moment va perdre el seny i va abonar-se a l’extremisme...

L’avi que s’engreixa davant la tele perquè a fora li sembla tot hostil i es veu vell en la mirada dels altres; un intern que surt de la Model per entrar a Can Brians; el migrant que enyora els seus orígens; el cantant acabat; l’actriu a qui no truquen; l’hipocondríac que no acaba de morir; el jubilat que no es resigna a la precarietat; la usuària del Banc dels Aliments que no gosa demanar una llauna més; la pianista sorda; el pintor que no s’hi veu; el treballador social que un dia esdevé usuari de la sala de venipunció...

Majoritàriament, la ciutat és així de bèstia. De vegades amb més crueltat, amb més intensitat, o per salvatjades irreversibles, però, en general, suportem amb empatia grans dosis de misèries col·lectives. Tots gestionem pors, i la ciutat ens acull en la mesura que ens acompanya, ens genera seguretats o mitiga els moments terribles.

Arran de l’atemptat de la Rambla ha estat reconegut un important col·lectiu de professionals de qui mai parlem: els de les emergències. Els del CUESB, la Guàrdia Urbana, els Mossos, els metges, els treballadors de les ambulàncies... La seva experiència diària contrasta amb el nom que els hem posat per edulcorar l’escena. No gestionen l’emergència; tenen cura de les misèries quotidianes. Van ser els herois per un dia, però suporten cada dia dosis de tragèdia amb un comptagotes sense fi.

La ciutat es planifica des de l’optimisme, i és bo que sigui així, perquè si no seria insuportable. El recurs de fer infografies i renders amb gent jove, amb criatures i en bicicleta és inevitable perquè els arquitectes treballem per canviar el món, i l’aspiració de fer la gent feliç amb el disseny és radicalment sincera. Potser els renders no ho són, de sincers, però la voluntat de canviar l’entorn per a una vida millor és transversal en tots els projectes. De tota manera, ara que la Rambla ens ha fet visibilitzar l’horror de què som capaços amb nosaltres mateixos, és bon moment per visibilitzar la distància entre la realitat i el somni.

El llenguatge amb què es comuniquen els projectes és prou contradictori: parlem de voreres “pacificades” (¿respecte a quines lluites?), de la ciutat “per a les persones” (i per a quines no?), de “superilles” (i les illes convencionals?), de “paisatge urbà” (per oposició a la juxtaposició improvisada d’edificis i projectes), de “polígons d’habitatges” (per no parlar de guetos)...

Una ciutat atenta és aquella que se sap posar a la pell dels altres, sobretot quan les coses es torcen. Potser no ens calen tants renderistes i sí més urbanistes observadors. Professionals sensibles, compromesos, que captin la vulnerabilitat, el desassossec, les pors... i que s’especialitzin a canviar el món dels que pateixen, dels que no són tan visibles; dels que apareixen un dia en portada del diari però dels quals mai més ningú no s’ocupa. Potser el problema de la Rambla no es troba exactament a la Rambla, sinó a Ripoll, a Alcanar, als basars, als pàrquings desolats, a les àrees de servei, o potser a tot arreu alhora.

Sempre, sempre hi ha marge per millorar. Edificis que no humiliïn els més fràgils; racons de tranquil·litat amb vistes per agafar perspectiva; arbres centenaris per reconnectar amb l’entorn; llocs per cuidar animals a hores perdudes; espais d’atenció desinteressada als malalts; parcs on cuidar també els nens dels altres; espais per afrontar el dol amb tranquil·litat; llocs per fomentar la memòria; espais públics amb caràcter domèstic; habitatges on fer-se gran mantenint la dignitat; equipaments on els malalts no se’n sentin; sales per escoltar i ser escoltat... Està tot per inventar. La ciutat és conflicte i lluita. La Rambla no tornarà a ser la mateixa; cal que siguem atents amb moltes més persones.

stats