El pla Plens
Hi ha una diferència substancial entre fer la revolució i dir que la fas. La revolució es fa fent-la, que vol dir canviant la realitat a velocitat accelerada, amb fets concrets i impactes tangibles. Es parla molt de la revolució de les ciutats, però el cert és que hi ha pocs projectes valents que alterin les inèrcies negatives. Molts dels líders urbans que prediquen la cursa pel canvi es limiten en realitat a fer plans o programes que després no es tradueixen en pressupost, a vendre’ls a través de les xarxes socials o pels canals habituals de propaganda municipal. Per contra, a Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París, els fets l’avalen.
Si aneu a París val la pena que us atureu a conèixer Les Grands Voisins, un tros de ciutat a qui les associacions Yes We Camp i Aurore i la innovadora agència Plateau Urbain han dotat de contingut per integrar la dimensió del temps a favor de l’interès col·lectiu. Es tracta d’una activació temporal de quatre anys del recinte i els pavellons d’un antic hospital-maternitat en desús per acollir-hi temporalment un grup de ciutadans refugiats i persones en risc d’exclusió social, complementant-ho amb usos molt diversos. Poetes, artistes, emprenedors, directors artístics, artesans, dissenyadors... comparteixen espais en un tros de ciutat que, altrament, hauria quedat buit durant molts anys.
Les Grands Voisins no és ni un projecte bonic ni un projecte rendible. És un projecte per fer de la necessitat virtut: en el futur, l’hospital esdevindrà un ecobarri impulsat per les agències públiques d’habitatge de París, amb 50% d’habitatge públic i 50% d’habitatge privat, producció d’energies renovables i espais compartits per a la vida comunitària. Però, mentrestant, mentre es tramiten els projectes i les llicències pertinents, el departament de Salut ha cedit l’espai a les associacions i la cooperativa perquè el gestionin. Els promotors (públics) hi guanyen perquè no hi perden: perquè el lloc no es devalua i perquè no es degrada. Els veïns hi guanyen perquè el nou projecte hi aporta usos disruptius, mescla gent diversa i acull els més desafavorits; i els residents hi guanyen per motius obvis.
Plateau Urbain, una petita cooperativa d’urbanistes amb experiència en el sector immobiliari, va néixer de constatar que hi ha molts edificis buits a l’Illa de França, però que, paradoxalment, no hi ha lloguers assequibles per a l’activitat econòmica. Plateau Urbain fa de nexe entre els propietaris d’edificis buits i persones que busquen espais assequibles per dur a terme la seva feina. I el model de negoci és impecable, perquè Plateau Urbain no cobra lloguers sinó que ofereix els espais per a la creació a preu de cost: només els transfereix les taxes i els costos mínims de condicionament dels locals. Ells cobren (poc) dels promotors (que poden ser públics o privats), i a canvi els activen un patrimoni que, buit, no val res.
La calefacció centralitzada de l’antic hospital, que recorre el subsol, és l’única instal·lació aprofitable; la resta es va rehabilitant a pedaços, i es van creant llocs de treball per a persones traçudes que han anat canviant finestres, plantant horts o engegant una cantina on es pot dinar per 5 €. Evidentment, el que estava condemnat a ser un edifici en desús és ara un centre neuràlgic al cor de Denfert-Rochereau. Les persones som gregàries, i la massa crítica d’individus creatius, artesans manetes i gent jove à la page atreu cada tarda centenars de persones de tot arreu. Ningú no va planificar que l’hospital esdevindria un dia, un cop tancat, un barri productiu atent a les persones, i això reforça l’impacte del projecte, que es reinventa cada dia. Els artífexs expliquen que han rebut 20 sol·licituds per a cada espai de lloguer, i que això els ha permès escollir molt bé els projectes que s’hi duen a terme. S’hi estan a precari, perquè segurament deu ser il·legal tenir-hi usos residencials o terciaris reconeguts, però el cas és que s’hi estan i que la ciutat de París no només no ho ha impedit sinó que ho ha facilitat.
No puc evitar pensar en Can Batlló, i en les naus que segueixen buides, o en el risc que s’hi repeteixi un incendi. O en el Mercat de Vallvidrera, la Foneria de Canons, el Borsí o les Tres Xemeneies. La fórmula és vàlida per a propietaris d’edificis buits públics o privats: però els ajuntaments no poden negar-s’hi. El mandat passat es van reactivar els solars en desús amb activitats impulsades per entitats, autèntiques protagonistes del pla Buits. El pla Plens, en canvi, es va quedar en algun calaix. Ja no hi ha excusa per dir que és impossible: aneu a París i vegeu com els somnis, amb perseverança, esdevenen realitat.
