23/09/2017

Contra Catalunya es viu millor

4 min

La tarda del 20-S les televisions d’àmbit estatal van continuar amb la seva programació habitual. Com si el que estava passant a Catalunya no fos una qüestió prou greu per obrir una finestra de reflexió, de reflexió oberta i diversa, de la crisi d’estat que afecta totes les institucions espanyoles. Però això no ha estat possible, ni ara ni mai. Sembla una afirmació massa contundent, però és objectivament certa. El tema de la llengua, l’autogovern i el finançament han planat sempre sobre les testes coronades o sense coronar de les Espanyes monàrquiques o republicanes. Pi i Margall, Almirall, Prat de la Riba, Cambó, Macià o Lluís Companys van topar amb la raó d’estat. I fins ara.

Als espanyols se’ls ha imposat un relat sense matisos des de totes les esferes: les elits, els polítics, els experts, els periodistes i els forjadors d’opinió. Un relat sobre Catalunya que ha alterat significativament la percepció del que estava passant realment al país. D’això se’n diu efecte d’enquadrament ( framing effect ). Fins i tot l’acadèmia de la llengua castellana va intentar modificar la definició de nacionalitat per desvincular-la de “la condició dels habitants d’una nació” i assimilar-la únicament al vincle jurídic d’un estat. Deunidó!

L’endemà del 20-S els editorials dels diaris de Madrid, que tant han contribuït a no fer entenedor el que s’ha denominat “processisme”, titulaven “Les mentides de Puigdemont” ( El País ), “La llei prevaldrà” ( El Mundo ), “La llei és la democràcia” ( La Razón ). Una de les mentides de Puigdemont -segons El País -és que les finances de la Generalitat no estan intervingudes, “només les activitats relacionades amb l’organització del referèndum”. Un argument que no s’ajusta a la veritat ni a la realitat. O dir que es va “negar als diputats de l’oposició els seus drets parlamentaris el 6 i 7 de setembre”, mentre es tramitaven la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica. Aquestes lleis van seguir fil per randa la normativa exprés i legal que va aplicar el PP, al Congrés i al Senat, per tirar endavant la reforma del TC. Una llei que es va fer ad hoc pensant en Catalunya. No recordo que cap editorial d’ El País titllés el procediment d’indigne. Però encara més rellevant és que l’editorial té una versió en anglès. Això demostra que el relat del que ha passat a Catalunya aquesta setmana sí que ha fet forat a la premsa i les cancelleries del món: els termes recurrents han estat “assalt”, “intervenció”, “autoritarisme”, “dialogui, Sr. Rajoy”, “permeti un referèndum”, “Guàrdia Civil, cos paramilitar”. L’estat espanyol ha perdut el relat democràtic. És un fet. I ara comença el combat, per refer-se. Per això el president Rajoy va fer una declaració institucional, a última hora de tarda, més de consum extern que intern.

Qui té el poder és el màxim responsable de fer una interpretació abusiva de la seves pròpies lleis. Però no és l’únic. Els silencis són sonors. Sembla que els intel·lectuals espanyols i també catalans, amb excepcions, han seguit el principi còmode de no pronunciar-se sobre el que està passant aquest tèrbol setembre. És més fàcil criticar Erdogan des d’Espanya o Catalunya que fer-ho des de Turquia. Allà t’empresonen. Aquí denunciar l’abús de poder i el constant potinejar les lleis i les institucions públiques, que han de donar empara a tots els ciutadans, inclosos els catalans, no dona rèdits. Contra Catalunya tothom viu millor. Excepte els catalans.

Mariano Rajoy tampoc vol cap màcula al seu currículum. No li fa vergonya la corrupció del seu partit, però seria gravíssim que l’acusessin d’encetar un diàleg amb aquests “rebels catalans”. Els socialistes fan com sempre: treure’s les puces de sobre perquè d’altres s’encarreguin de fumigar.

I això m’ha fet pensar en la comparació interessada que es fa entre voler convocar un referèndum d’autodeterminació i els Fets d’Octubre del 1934, quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, sumant-se a la vaga general, va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Atenció: dins, no fora. El que s’oblida és que va ser l’executiva del PSOE, desplaçat del govern, el que va posar en marxa la via insurreccional armada per promoure la caiguda del govern Lerroux. El PSOE i la UGT van posar la gasolina d’una vaga general sense suport real. Mentre que els miners asturians van rebre les canonades, l’autonomia catalana va ser suspesa i els seus representants legítims confinats al vaixell presó Uruguai. Largo Caballero, màxim responsable del PSOE i la UGT, va ser absolt del delicte de rebel·lió després de negar qualsevol implicació amb la vaga revolucionària. Companys, en canvi, va ser sentenciat a 30 anys de presó.

Als ports de Barcelona i Tarragona també han fondejat uns vaixells on s’estan els antiavalots dels cossos de seguretat de l’Estat. En tot cas, aquesta nova modalitat de creueristes no està exempta de pagar la taxa turística preceptiva per a tots aquells que fan nit a la ciutat.

stats