Psoriasi

Ja hi som, ja m'ho ha vist. Ara intentarà dissimular però és clar que no se'n sortirà. Hi estic tan avesada que ja no em ve de nou. Sé perfectament què ve ara, ve aquella mirada que fa tanta ràbia, la que et fa venir ganes de sortir corrents i tancar-te a casa. Sí, és la que et fa anar sempre amb màniga llarga, la que et fa passar el dia lluny de la platja encara que faci un solet preciós. És també la que et fa emmascarar-te el cos amb pomades i ungüents viscosos i pudents o, encara pitjor, plens de cortisona, la que provoca dietes alternatives plenes de boles i llavors caríssimes que mai n'havies sentit res o fins i tot t'aboca desesperada a deixar que unes abelles amb molt mala llet et piquin la pell de manera suposadament controlada.

És la mirada que no en sap de la picor que no para, de les escames que s'amunteguen traïdores damunt la costura del teu jersei, la del brot inesperat quan tornaves a tenir esperances d'haver-la foragitat per sempre, o almenys per uns mesos, o encara que sigui uns quants dies fins al sopar de Nadal. És la mirada teva també, la de fer veure que no ho veus, la d'aguantar la mirada dels altres, la que mira el mirall un matí i es desespera veient que no ha marxat, que encara és allà, la que pateix per si el teu nen ho tindrà també.

És la mirada teva quan per fi estàs sola amb ell, la mirada que no vols veure en els seus ulls quan et despulla, la que et fa dir que no quan vols dir que sí, la del "què deu pensar?" Sí, és totes aquestes mirades resumides en la que ara t'està fent la dependenta que fa cinc minuts que t'hauria d'haver depilat però encara no gosa, una mirada d'angúnia i de fàstic que et fa dir, provant de no aixecar la veu: "No pateixis, és psoriasi. I encara que no t'ho creguis, l'única cosa que s'encomana d'aquesta malaltia és la manera com la mirem".