Misc 23/08/2013

La Via Bàltica va fer guanyar la Revolució Cantada

i
Llibert Ferri
3 min

PeriodistaLa gran cadena humana del 1989 entre Vílnius, Riga i Tallin, la Via Bàltica, que avui mateix compleix 24 anys, va ser una fita en la recuperació de la independència de Lituània, Letònia i Estònia. Tan potent que no pocs llibres d'història han acabat ignorant el nom amb què aquells països van batejar la seva revolta: la Revolució Cantada. La idea la van promoure els activistes que entre el 1987 i el 1991 -anys culminants de la perestroika - van muntar concerts en què es corejaven cançons populars oblidades o himnes prohibits barrejant-los amb un repertori de rock, ara més dur ara més tou, inspirat en Metallica, Supertramp, Dire Straits, AC/DC i Iron Maiden.

Darrere els concerts -uns ben organitzats i altres d'improvisats- es movia i es mobilitzava una societat civil disposada a aprofitar la descomposició de l'URSS per frenar la russificació imposada des del 1945 i recuperar les independències arrabassades pel pacte de Stalin i Hitler. Els activistes calia localitzar-los entre allò que, encara ara, en el món postsoviètic, es coneix com la intel·liguèntsia. Gent amb formació -membres d'unions d'escriptors, músics o artistes- i compromesa amb els drets humans. Els que des del 1975 desafiaven el poder soviètic i gosaven acollir-se a la Carta d'Hèlsinki, signada i publicada a contracor pel Kremlin el 1975.

Les reformes democràtiques de Gorbatxov entre el 1987 i el 1988, especialment la glasnost (transparència informativa), van fer sorgir al Bàltic centenars dels anomenats grups informals de discussió i debat . Nuclis cívics que anirien coordinant-se fins a crear un ens organitzatiu, el front popular, al qual acabarien afegint-se els sectors més reformistes i intel·ligents del Partit Comunista, conscients que eren davant d'una sacsejada històrica imparable.

Front Popular a Letònia i a Estònia, i Sajudis (moviment) a Lituània. Tots tres van incubar la fornada de nous líders socials i polítics -una barreja de nacionalistes, liberals i socialdemòcrates- que van aprofitar les eleccions del març del 1989, les primeres que se celebraven a l'URSS amb pluralitat de candidats des del 1917, per ocupar un grapat d'escons al Congrés soviètic.

Una mobilització que crea líders

A diferència del que ha passat a casa nostra, en el cas bàltic la societat civil no es veu obligada a empènyer la classe política perquè és precisament la mobilització social la que genera lideratges. De la força bàltica representada a Moscou n'emergirien noms com Egdar Savisaar, Vytautas Landsbergis, Algirdas Brazauskas i Ivars Godmanis. Arribarien a presidir governs, però abans van organitzar la Via Bàltica d'aquell 23 d'agost del 1989. I, al cap d'uns mesos, el març del 1990, aconseguirien majories més que absolutes a les eleccions legislatives de les tres repúbliques.

Immeditament els Parlaments autònoms van fer declaracions de sobirania, proclamant-se subjecte jurídic i polític, i posant data als referèndums d'autodeterminació: Lituània el faria el 9 de febrer del 1991 i Letònia i Estònia el 3 de març del mateix any. Unes setmanes abans -a partir del 13 de gener del 1991- paracaigudistes i blindats soviètics que actuaven al marge del comandament de Gorbatxov van intentar estroncar el procés ocupant la televisió autònoma lituana i el departament de l'Interior letó, amb un balanç de catorze activistes civils morts.

La intervenció militar fallida no va ajornar les consultes, en què el sí va guanyar amb un 76% a Lituània, un 74% a Letònia i un 78% a Estònia. El recompte posava fi als quatre anys de la Revolució Cantada. Al cap de sis mesos, l'agost del 1991, fracassat el cop d'estat militar contra Gorbatxov, les tres Repúbliques bàltiques feien declaracions unilaterals d'independència acollint-se a lleis internacionals. Tres mesos després l'URSS deixava d'existir.

stats