Putin-Trump, final de l’idil·li
Què se n’ha fet d’aquell bon rotllo, d’aquella mútua fascinació que va omplir mig estiu i tota la tardor del 2016? O potser seria millor demanar-se: què se n’està fent? Perquè si bé és evident que l’idil·li Rússia-EUA s’ha esvaït després de l’impacte dels Tomahawk a Síria, no queda gens clar que sigui imminent una escalada com les de la Guerra Freda. No és descartable una certa gradualitat: un relat per entregues del qual just estaríem assistint al pròleg, i del qual no sabem el fil narratiu perquè la imprevisibilitat dels actors no ho facilita. I més tenint en compte que la relació personal Putin-Trump duu la marca de les amistats perilloses : juguen amb cartes marcades que tant l’un com l’altre saben quines són. Com queda la qüestió dels atacs cibernètics del Kremlin en la campanya electorat dels EUA? Què sap o no Putin sobre els afers fiscals de Trump? Com compagina el secretari d’Estat, Rex Tillerson -ex home fort de l’ExxonMobil-, el paper eixut que li ha tocat fer amb les boníssimes relacions que tenia amb Putin? Només sabem que el xoc d’interessos geoestratègics s’ha imposat i s’han complert, en part, els pronòstics que avisaven el Kremlin que la seva alegria estava equivocada i que Trump podia donar sorpreses. Unes altres anàlisis, com la del New York Times, alertaven que la prepotència de Putin podria empènyer Trump a sobreactuar per no semblar dèbil, que és el que més por li fa.
Cop d’efecte
No hi ha dubte que l’atac químic contra la població civil siriana va ser una autèntic regal per a un president a punt de perdre’s en el laberint de la seva egolatria, enfrontat amb la justícia i els seus propis serveis d’intel·ligència. Milions de ciutadans nord-americans, més enllà del que haguessin votat, no haurien entès que qualsevol atac als interessos i als valors dels EUA quedés sense resposta. Resposta ha provocat el crit de decepció -gairebé d’acusació de traïció- de la classe política russa i les elits econòmiques del putinisme, sobretot després que la Casa Blanca posés el Kremlin davant la disjuntiva: o amb nosaltres o amb Al-Assad. Això és el que volien sentir des de fa mesos unes altres elits, les econòmiques i culturals dels EUA, entre les quals hi ha molts dels lobis que han donat suport tant a Trump com a Clinton. Esferes que ara festegen la iniciativa bèl·lica com el New York Times i el Wall Street Journal, que en menys d’una setmana han descobert -i han escrit- que Trump no és un instrument dels russos.
Des de la banda russa del mirall, veus putinistes fan de la necessitat virtut i asseguren que aquesta crisi representa una oportunitat per a Rússia perquè el retorn dels EUA a la guerra del Pròxim Orient reforça la presència russa, com en temps de l’URSS. Potser sí, però de moment tothom està a l’expectativa del que pugui passar en aquesta etapa de postidil·li. Vladímir Putin mantindrà la imprevisibilitat que el caracteritza, però com a antic membre de l’escola kagebista soviètica, més que mai recorrerà al càlcul i el sentit estratègic. Confiança zero, doncs, del rus envers l’examic americà, perquè ara ja no sap quan diu la veritat ni quina en porta de cap. I és que, tot i ser un personatge també imprevisible, la imprevisibilitat de Donand Trump no emergeix del càlcul i de l’estratègia: la genera l’espasme i la compulsió. La doctrina Trump en realitat és que no ni ha doctrina. El cap de Vladímir Putin haurà de barrinar com mai per detectar, anticipar-se, gestionar i neutralitzar els sobresalts que vindran.
