Publicitat
Publicitat

Buscant el Superdimarts català

Diumenge, molt tard, vaig imprimir la butlleta que havia rebut uns dies abans per correu electrònic, vaig jurar firmant que sóc ciutadana dels Estats Units i que no he votat ni votaré en cap altre lloc ni de cap altra manera, i que no havia ensenyat la butlleta a ningú, vaig marcar la casella corresponent, ho vaig escanejar tot, vaig adjuntar-ho a un correu i vaig clicar a “Enviar”. Així és com s’hauria de votar des de l’exterior al segle XXI.

Aconseguir la butlleta tampoc no havia sigut complicat. El govern dels EUA facilita una web que permet registrar-se per votar i demanar la butlleta, tot alhora. Es tracta d’un formulari que demana la informació necessària i que es triga cinc minuts a omplir. Més fàcil, impossible. Cal imprimir-lo i enviar-lo a l’oficina electoral corresponent a l’última adreça on vas viure als EUA.

Pocs dies després vaig rebre la butlleta per correu electrònic amb instruccions per votar: marca la casella i torna la butlleta. Per correu electrònic, fax o correu. Ja està. Amb temps de sobres per poder votar. Ho sé perquè he pogut comprovar-ho jo mateixa a la web. Imagineu-vos. El meu vot també ha pogut comptar-se en aquest Superdimarts.

Hi ha gairebé 8,2 milions d’americans (si em deixeu utilitzar aquest argot per referir-me als meus compatriotes) vivint fora dels Estats Units, una xifra prou sucosa perquè els partits els prestin atenció i hi intentin parlar directament. Les primàries, a diferència de les eleccions generals, les organitzen els partits. A dins del territori, aprofiten l’aparell d’estat, però a l’exterior, poden organitzar-se com considerin millor.

Jim Mercereau, secretari de Democrats Abroad, la sucursal del Partit Demòcrata a l’estat espanyol, explica que el seu partit ha ofert, a més a més, la possibilitat de votar presencialment als seus militants en 121 col·legis electorals en més de 40 ciutats arreu del món. A Barcelona els americans han pogut votar al Restaurant Dos Trece al matí i a l’escola d’empresarials ESERP a la tarda. I també per correu convencional, per fax o per correu electrònic, com he fet jo. L’important és que votin.

Resulta interessant notar que durant les primàries del 2008 entre Clinton i Obama el nombre de socis de Democrats Abroad es va doblar, d’uns 30.000 a més de 60.000. Aquests dies la xifra ha passat de 80.000 a més de 110.000. La facilitat de connectar amb les notícies des de casa via internet, i de registrar-se i fins i tot votar presencialment, fa que sigui cada vegada més fàcil fer sentir la pròpia veu i exercir els nostres drets de sufragi. Visquis on visquis. No és poc.

A Catalunya hauríem de prendre’n nota. Tenim un percentatge de ciutadans vivint a l’estranger molt semblant al dels EUA, un 2,5%, 200.000 electors que, malgrat que sumen una xifra molt inferior que la dels Estats Units, encara equivalen a la població d’uns pobles considerables de Catalunya que ningú gosaria menysprear, com Sabadell o Terrassa, o totes les Terres de l’Ebre, o tots els pobles de Lleida, sense comptar-hi la capital.

El nou govern de la Generalitat ens ha promès eleccions preconstituents d’aquí 18 mesos (17?, és a la cantonada!) per ratificar la llei de la Hisenda pròpia, la de seguretat social, la del procés constituent i la de transitorietat jurídica. També triarem els parlamentaris que faran la nova Constitució de Catalunya.

Una possibilitat és que aquestes eleccions no siguin autonòmiques, sinó que funcionin amb la nova jurisprudència catalana i, per tant, no dependríem de la llei electoral espanyola, ni dels consolats i ambaixades espanyoles. Aquestes mateixes ambaixades que van posar l’adreça malament en els sobres dels electors que viuen a Itàlia, o que van entregar les butlletes a Nova York -en llocs més remots encara va ser pitjor- un mes després dels comicis. No les trobaré a faltar.

Si és així, aquesta vegada dependrà de nosaltres. I no tenim ni un minut per perdre. Necessitem decidir qui tindrà el dret a votar. ¿Fills de catalans que han nascut a fora? ¿Catalans que viuen o que han viscut en altres parts de l’estat espanyol? ¿Amb 16 anys d’edat n’hi haurà prou? Quin serà el criteri? Cal crear un cens. Cal connectar amb els 200.000 o més que viuen a l’estranger. No sé per què dubto de la voluntat de l’Estat de col·laborar-hi.

I llavors, només llavors, arribem a la mecànica de votar en si. Però si la meva experiència amb els Estats Units pot servir d’exemple, no cal ni tan sols que fem filigranes amb sistemes electrònics amb verificació d’alta seguretat. La consellera Meritxell Borràs ens ha dit que exploren la possibilitat de votar electrònicament, i està molt bé, però no ens quedem aquí. Hauríem de fer com els americans i permetre registrar-se per internet amb una pàgina oficial del Govern i després votar per correu, per fax i per correu electrònic. I si podem facilitar el vot presencial arreu del món, doncs fem això també. Llavors els nostres dimarts, o diumenges, també poden ser súper.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF