27/06/2017

La paradoxa europea

3 min

1. DESCONFIANÇA. En un moment en què el pessimisme, en plena ressaca de la crisi econòmica, s’havia anat imposant a Europa, el cop d’efecte provocat per l’arribada d’Emmanuel Macron a la presidència de la República Francesa, a cavall d’un improvisat moviment (En Marxa) que ha deixat en fora de joc els partits tradicionals, ha estat vist com una oportunitat de rellançament de la Unió. Alguns, com Hans Kundnani -autor de La paradoja del poder alemán-, han arribat a dir que podria ser l’última oportunitat. ¿És fonamentada l’expectativa o és més aviat un intent voluntarista d’agitació en temps de baix estat d’ànim i alta desconfiança? Als xocs que han desestabilitzat Europa -la crisi econòmica, la crisi dels refugiats, la crisi de seguretat (amb el conflicte d’Ucraïna i la irrupció del terrorisme jihadista)-, que han fet emergir profundes diferències socials i culturals entre Nord i Sud i Est i Oest, s’hi han afegit ara el Brexit i l’elecció de Trump. I alguns, com el mateix Kundnani, sostenen que aquests dos últims esdeveniments podrien tenir efectes positius sobre la malmesa cohesió europea, obligats com estem a trobar respostes compartides.

Tot rau en els difícils equilibris de poder en el si de la Unió. Alemanya és una potència insuficient. És la més forta per dimensió i per riquesa, però no en la mesura necessària per dominar el continent i ni tan sols per ser una potència mundial per si sola. La seva capacitat geoeconòmica no es correspon amb la seva capacitat geopolítica, i aquesta seria en el fons la paradoxa del poder alemany de la qual parla Kundnani. Des de la desfeta militar, política i moral de la Segona Guerra Mundial, Alemanya ha acceptat una certa tutela a canvi d’un creixent poder econòmic. I ara la irrupció de Trump li genera de manera inevitable una sensació de desemparament. Els Estats Units li garantien la defensa i, fins i tot, l’economia, donada l’enorme dependència que Alemanya té de les exportacions. Macron, que se sap més potent militarment però que no té prou capacitat geoeconòmica per liderar Europa, està intentant aprofitar la circumstància. Aquest petit De Gaulle postmodern, fidel a la idea de grandeur del general president, el primer que ha posat sobre la taula és el reforçament de la defensa i la seguretat comunes, i Merkel ha arrufat el nas. Per avançar, Europa necessita que França perdi la por a Alemanya i que Alemanya perdi la desconfiança en França. Serà aquesta vegada? Macron arrenca fort; Merkel no se’n fia.

2. SUPREMACIA. La paradoxa del poder alemany -que ho és també de la seva història- la van descriure dos autors francesos. El 1915 el sociòleg Émile Durkheim, en un breu assaig, Alemania por encima de todo, va escriure que és un país rar en què el poder no es legitima pel benestar dels ciutadans sinó pel sentiment de potència que transmet. Qualsevol relació d’interdependència només s’entén des de la supremacia: l’afirmació del poder és una necessitat existencial de la nació alemanya. Aquesta presumpta concepció de l’estat es va estavellar a la Segona Guerra Mundial, i, com va descriure Michel Foucault el 1978 a El nacimiento de la biopolítica, per legitimar el nou règim -enfront d’un passat tan terrible- es va optar per la legitimació de la política pel miracle econòmic, el famós miracle alemany. Des d’aquell moment l’objectiu va ser substituir el poder geopolític, assentat en la centralitat en l’espai continental, pel poder geoeconòmic. Però ara la temptació geopolítica torna i el temor francès reneix; ¿està tornant a Berlín la fantasia d’una Europa alemanya?

Macron vol aprofitar l’oportunitat per forçar Alemanya a compartir, després d’un temps en què, amb Sarkozy i Hollande, França ha estat acceptant un rol massa subaltern. ¿Poden ser realment el Brexit i Trump la gran ocasió? França guanya força en aquest context i sembla que Europa hauria d’entendre la necessitat de créixer en cohesió i consistència, ¿però què preferirà Alemanya? Què li convé? ¿Avançar en una articulació política i econòmica més important o mantenir l’hegemonia en la provisionalitat? Kundnani sintetitza la conclusió així: quasi un segle i mig després de la unificació, Alemanya segueix condicionant Europa sense aconseguir dominar-la. Suficient capacitat per ser la més forta, insuficient per imposar-se a les possibles coalicions d’estats.

stats