El llaç de Rajoy
1. INVESTIR. El PSOE ha decidit investir Rajoy president del govern. Aquest és el títol de la notícia del comitè federal socialista de diumenge. L’abstenció només és l’instrument escollit. El fet realment nou és que els socialistes decideixin atorgar el govern al seu adversari principal. Vivim temps donats als eufemismes. La inseguretat i la feblesa de certes organitzacions són tan grans que els costa assumir la realitat de les decisions que prenen. I busquen maneres de camuflar-la. Des de l’ensulsiada de l’efímera UCD, PSOE i PP han escrit la història d’aquests anys sobre una alternança, basada en l’eix dreta/esquerra, de la qual ells eren els dos pols. I per primer cop aquesta frontera ha estat creuada. Fins ara la seva complicitat era corporativa, basada en el duopoli del poder. Ara s’ha fet un nou pas: una de les parts atorga a l’altra la possibilitat de governar. La ruptura del bipartidisme, de moment, culmina amb aquest gest melancòlic dels socialistes.
I és una novetat que canvia la dinàmica del règim i obre profundes fractures entre les organitzacions territorials, la militància i l’electorat socialista. ¿És el reconeixement explícit de l’hegemonia conservadora el que porta el PSOE a refugiar-se en terres properes al PP? ¿El PSOE ha perdut la noció del terreny que trepitja, impàvid davant les fugues dels sectors que l’havien fet fort? ¿Ha canviat d’adversari? ¿És Podem l’enemic, ara? ¿Els socialistes no entenen que si no troben maneres d’entendre’s amb la seva esquerra hi ha hegemonia de la dreta per anys? ¿O fan tímids passos cap a una futura coalició bipartidista?
A partir del reconeixement de la novetat que representa aquesta abstenció, s’hi poden introduir matisos. “Abstenir-se no és donar suport”, diuen, però s’hi assembla. La resolució del comitè federal socialista parla de “situació excepcional”, dels “perjudicis per a les institucions i les persones” que provocarien unes terceres eleccions, de “la impossibilitat de fer un govern transversal” o d’un govern “construït sobre un conjunt molt divers de forces d’esquerra i nacionalistes” amb el concurs “dels que qüestionen obertament el model constitucional” i “dels efectes molt negatius que unes terceres eleccions podrien tenir per al PSOE”. Tota una declaració d’impotència. ¿Fins on estan disposats els socialistes a assistir el govern?
2. NEUTRALITZAR. La resposta de Rajoy dóna pistes. El president en funcions perdona la vida als socialistes: “Em poso en el seu lloc i crec que el que han fet és raonable”. I diu que ha llegit el text aprovat i que “hi ha coses bones de les quals es pot parlar”. Un cop aconseguida la investidura, l’objectiu de Rajoy és atrapar els socialistes al seu jardí. Què esperava el president d’unes terceres eleccions? Un escenari amb un PSOE escalabrat i l’oposició en mans de Podem que li permetria cohesionar i ampliar el seu espai electoral amb el discurs de la moderació contra la radicalitat. Ara aquest objectiu el buscarà sense el risc d’unes noves eleccions: neutralitzar el PSOE és la seva prioritat. I probablement l’ocasió per fer-ho li vindrà de Catalunya. Vénen temps d’enduriment i confrontació. La qüestió catalana és el llaç amb què Rajoy pretén tenir lligats els socialistes. I les lleis de desconnexió poden ser l’oportunitat.
3. DESOBEIR. Així s’entén la determinació d’Iceta: “Desobeirem i n’aguantarem les conseqüències”. Les tensions entre PSOE i PSC mai havien passat de picabaralles de família sense grans riscos. Qui s’havia d’imaginar que la gran ruptura la lideraria un històric de l’aparell socialista? Qui havia de dir que el que fracturaria aquests dos partits germans vindria no per la qüestió catalana sinó per allò que semblava que més els unia: l’actitud davant el PP? En realitat, la discrepància sobre el no i l’abstenció té dues causes. Una, evidentment, la desorientació política dels socialistes. Però l’altra, menys explícita, la qüestió sobiranista. El mateix Iceta la va utilitzar com a argument: no volem contribuir a afavorir el partit que ha negat qualsevol via de diàleg, ni a liquidar el projecte federal. Iceta no vol quedar atrapat en el xoc frontal. Busca un punt intermedi entre l’unionisme i el sobiranisme. Li costa trobar-lo. Existeix?
