Guerra de posicions
1. RAJOY I MAZA. El llenguatge corporal també parla, i la imatge de Rajoy aquests dies és un poema. Segur que és difícil assumir el fracàs que representa no haver estat capaç d’evitar que un problema anunciat fa cinc anys, és a dir, sense efecte sorpresa, se li hagi escapat de les mans fins a convertir-se en una gravíssima crisi institucional. Qualsevol reforma que pugui servir per canalitzar el conflicte durant uns quants anys requereix un lideratge potent per convèncer els espanyols dels canvis que s’haurien de fer. I tots sabem que Rajoy és un líder fort cap endins -capaç de controlar, purga rere purga, l’estructura d’un partit amb mà de ferro- però amb poca capacitat de transmetre autoritat i empatia cap enfora, com demostren les seves baixes cotes de popularitat. I així entrem en aquest moment en què sembla que val tot. Dies de paraules gruixudes, en què no s’estalvien les expressions ofensives en totes direccions. Un exercici en el qual ha assolit un paper destacat el fiscal Maza, convertit en un dels portaveus ideològics de l’ofensiva governamental. No sembla propi de qui ha de promoure el compliment de la llei dirigir-se als potencials infractors dient que estan “abduïts” i que “els catalans estan privats de la seva pròpia consciència per explicar el que està passant”. Presó o manicomi? En estat d’alienació mental, la responsabilitat penal decau.
2. VAL TOT. En un ple d’infausta memòria, el sobiranisme va violentar lleis i reglaments tirant pel dret de mala manera i va provocar la ira dels adversaris i la depressió de molts dels seus. Ara el ministeri d’Hisenda intervé de fet l’autonomia catalana retirant a la conselleria d’Economia la competència de fer efectius els pagaments i ho fa per una simple ordre ministerial signada per Montoro, sense passar ni pel consell de ministres, ni per les Corts, ni pel Consell d’Estat.
I amb una peregrina justificació: no es prenen competències, només la gestió dels pagaments. Quin poder té el que no pot pagar? Dit d’una altra manera, la intervenció de l’autonomia es fa efectiva en el que és fonamental -els diners- sense ni tan sols passar les formalitats que requereix l’article 155. Una manifesta violació de l’estat autonòmic, que no sembla generar cap indignació en el front antiindependentista. En aquests conflictes tan polaritzats ja se sap que el dolent sempre és l’altre i que ho és tant que tot el que es faci contra ell està justificat.
3. JOCS TÀCTICS. Tanmateix, els accents dramàtics del moment, amb nous fronts oberts cada dia, no impedeixen que els jocs tàctics propis de la política de partits segueixin actius. Com si en el fons tots pensessin ja en moviments per a l’endemà (aquell dia en què probablement hauran canviat més coses de les que molts s’imaginen). El PSOE s’acobla al PP retirant les seves objeccions a l’aplicació de l’article 155 i rep com a recompensa la benedicció de la dreta a la seva “comissió d’avaluació i modernització” del règim, que avui és poca cosa més que un brindis al sol però que els fa sentir diferents del PP. Els socialistes volen ser pont amb Catalunya però a l’hora de la veritat els domina el vertigen: tenen por que a la resta d’Espanya se’ls obri un abisme.
Podem, per la seva banda, busca un terreny propi, fora de la polarització unionistes-separatistes, amb la defensa dels drets i les llibertats com a bandera. Una actitud que és objecte d’escarni perquè es considera que dona oxigen a l’independentisme i és deslleial a l’ordre constitucional. La convocatòria de Pablo Iglesias porta música celestial: un concili de càrrecs electes per la fraternitat i el diàleg. El llenguatge com a mirall de la realitat: cal tenir fe per creure en la viabilitat d’una reconciliació. Però trenca el caràcter binari del debat i intenta desplaçar l’1-O cap a una gran protesta contra el poder institucional espanyol. En part, és el sentit del pacte Puigdemont-Colau: allò que per al sobiranisme és l’inici d’un procés constituent d’un nou estat, per als comuns és un procés destituent del règim del 78. Els comuns guanyen centralitat i Puigdemont pot dir que el sobiranisme sí que és capaç d’anar més enllà de les seves fronteres. Del fet que ho aconsegueixi dependrà el seu futur.
