07/03/2017

França com a símptoma

3 min

1. MOTOR. Les eleccions presidencials són el motor de la vida política francesa. Les institucions de la V República, fetes a imatge i semblança d’una figura de l’envergadura política del general De Gaulle, donen al règim una empremta molt personalista i a la presidència un caràcter d’autoritat tutelar molt particular. No tots els que han ocupat el càrrec han sigut capaços d’entendre la singularitat d’una figura que testimonia la permanència de trets teològics en la política democràtica, com si l’elecció directa per sufragi universal atorgués una aura transcendental a la màxima autoritat republicana. Georges Pompidou, François Mitterrand i, fins i tot, Jacques Chirac, malgrat el seu tarannà trempat i proper, van saber trobar-hi el to. Valéry Giscard d’Estaing i Nicolas Sarkozy van voler modernitzar la institució i el que van fer va ser banalitzar-la. I cap dels dos va aconseguir ser reelegit. François Hollande ha estat devorat per la voràgine actual.

A l’hora de la veritat, en arribar les presidencials, el sistema de partits ha esclatat. S’ha posat de manifest que tant la dreta clàssica -més fraccionada que mai per la manca d’una personalitat amb lideratge suficient per enquadrar-la- com el Partit Socialista -a la deriva, com tota la socialdemocràcia- són incapaços de donar resposta al malestar de les classes mitjanes i populars. I per primer cop podria ser que cap dels dos grans blocs estigués present a la segona volta de les eleccions.

2. ESPERPENT. Marine Le Pen ho ha aconseguit. La seva pressió ha trencat la dreta. Tot va començar quan Sarkozy, a meitat del seu mandat, embarrancat en la crisi, va començar a assumir part de l’agenda del Front Nacional. Una sector de l’electorat va reaccionar i Sarkozy va perdre amb Hollande, que va fer una campanya sota la bandera de la justícia (que va oblidar per sempre tot just arribar al poder). François Fillon va guanyar les primàries per sorpresa, i va confirmar així que el que va contra els que es presenten com a representants genuïns dels partits de sempre juga amb avantatge. Fillon es va imposar amb dues banderes: una imatge d’irreprotxable, de Monsieur Prope, com diuen els francesos; i un discurs molt conservador, tradicionalista i catòlic, només explicable per la por de fugues de votants cap a l’extrema dreta.

La imatge de pulcritud va caure al primer atac, al qual Fillon va respondre de la pitjor manera: negant els fets, buscant immunitat per la seva condició de candidat (com si el sufragi universal pogués blanquejar els delictes) i recorrent a la teoria del complot. Avui és un home cremat. I en una carrera com la presidencial, un handicap així és quasi insuperable. La seva negativa a renunciar ha fracturat definitivament la dreta. Alain Juppé, l’únic dels republicans que no ha caigut en la temptació de l’extrema dreta, no ha volgut ficar-se en un embolic d’aquesta envergadura a la seva edat i amb la seva experiència. I s’ha declarat incapaç de reunificar la dreta i el centre. I més amb Sarkozy enredant com de costum. Partida a trossos, la dreta, en un esforç voluntarista, que no és més que una acceptació del fracàs, fa front únic al voltant de Fillon, encara que ningú s’ho acabi de creure. Els sarkozistes ja han mercadejat futurs repartiments de poder. Queden sis setmanes, no hi ha temps per a invents.

Potser a França ha arribat l’hora que republicans i socialistes, fracturats interiorment en blocs cada cop més irreconciliables, facin una travessia del desert per purgar el seu anquilosament, les seves misèries i la seva incapacitat d’oferir expectatives de futur a la ciutadania, d’anticipar els problemes que venen. Encara que això signifiqui confiar el futur pròxim a un jove i ambiciós Emmanuel Macron, genuí representant del sistema, bastit d’antisistema model bobo parisenc, com diria un francès de províncies. Juppé, tanmateix, no s’ha estat d’advertir-ho: “Macron intenta encarnar la renovació però la seva falta de maduresa política impedeix qualsevol il·lusió”.

França encara unes presidencials que havien de rellançar el país i van camí de l’esperpent. Fins al punt que la mateixa solidesa de la institució presidencial es posarà a prova. Fillon és un fantasma, Marine Le Pen una amenaça, l’esquerra dividida no suma, Macron és una incògnita. Un cop més, França com a símptoma: la política europea necessita una renovació profunda. I, de moment, França està a cegues.

stats