Publicitat
Publicitat

Estat d’expectació

Hi ha hagut una triple violència al sistema democràtic: l’executiu eludeix les seves responsabilitats, la divisió de poders es difumina, es nega el reconeixement al projecte polític que més suport té a Catalunya

1 . CALMA. De Pablo Casado a García Albiol, molts portaveus del PP repeteixen amb una sospitosa insistència que la tensió política pot degenerar en episodis violents. I tanmateix hem assistit a una de les Diades de més baixa temperatura emocional. Era la vigília de l’hora de la veritat, amb consciència que el focus s’ha desplaçat cap a l’1 d’octubre. Per això va tenir un to més festiu que mai, per això quan els oradors desplegaven els seus abrandats discursos a la plaça de Catalunya, a la part alta del passeig de Gràcia la gent ja havia marxat. La prudència abans de la tempestat. Amb dues preguntes recurrents: fins on està disposat a arribar el govern espanyol?, ¿aconseguirà, com pretén, aturar en una setmana el referèndum o s’arribarà a la nit del 30 amb totes les incògnites obertes?

2 . EL DRET RETORÇAT. S’ha parlat molt dels retorciments legals, gens exemplars, del Parlament català. Però “dret retorçat” és l’expressió que utilitza un jutge jubilat, antic membre del Tribunal Suprem, per explicar-me el que està fent el govern amb l’ús polític de la justícia contra l’independentisme. Quan el dret es retorça massa i la justícia s’utilitza abusivament, el prestigi dels tribunals en surt tocat. És un malestar que existeix en un sector de la judicatura des que Rajoy va decidir renunciar a afrontar políticament la qüestió sobiranista i parapetar-se darrere el poder judicial, pensant que així podria sortir indemne d’aquesta aventura. Ha estat una triple violència al sistema democràtic: l’executiu eludeix les seves responsabilitats, la divisió de poders es difumina, es nega el reconeixement al projecte polític que més suport té a Catalunya. D’aquest triangle n’ha sortit la ruptura del consens del règim del 78. Una part important de Catalunya en queda fora. Quin país democràtic aguantaria un president que en el seu mandat ha vist com s’esberlava el règim constitucional i ha estat incapaç de donar-hi resposta? Rajoy està contra les cordes: se la juga d’aquí a l’1 d’octubre. Fins al darrer moment seguirà parapetant-se darrere el poder judicial i reduint un projecte polític a la tipificació penal de les conductes dels que el lideren i al seu entorn civil. I després, què? Tímidament alguns comencen a avisar-lo. Sánchez treu el capet, Iglesias assenyala el president i es desmarca del front constitucionalista, el PNB adverteix que el seu suport té límits segons el que passi a Catalunya. No són temps en què un moviment polític que ha crescut democràticament es pugui liquidar per la via repressiva.

3 . LA CUP. En el marc de l’estratègia governamental, un argument recurrent, de boca en boca dels dirigents del PP, amb propagació a la majoria dels mitjans de Madrid: qui mana és la CUP, el sobiranisme està posseït pels “radicals”. Hi ha sens dubte una nostàlgia dels temps feliços en què la moderada Convergència era l’assegurança contra tot risc a Catalunya. I hi ha evidentment voluntat d’espantar l’espectre més conservador de l’independentisme fent-li creure que el porten a una república soviètica. Però és ridícul en dos sentits: la incapacitat de reconèixer la realitat del que passa aquí i l’inevitable desdeny tractant els catalans d’estúpids.

4 . EL REFERÈNDUM. El fet és que el sobiranisme ha aconseguit que l’1-O sigui un moment transcendental. Rajoy no se’l pot permetre ni en broma: seria d’escarni per a ell. Per al sobiranisme, que no s’arribés a realitzar seria un fracàs, amarga constatació de la realitat de les relacions de forces. Tot dependrà de decisions que poden ser preses a la desesperada, amb el risc que això comporta. Si hi ha referèndum, encara que sigui precari i no susceptible de ser homologat, el sobiranisme marca punts. Si no, tot dependrà de fins on Rajoy hagi conduït la desmesura en la resposta. El sobiranisme ja no té marge per frenar, encara que és possible que la resistència a assumir la desigualtat de forces li impedeixi capitalitzar els punts que havia acumulat: la fractura del règim del 78 i la lenta assumpció del referèndum com a sortida inevitable. “Deixeu tranquils els alcaldes”, va dir Núria Marín, l’alcaldessa de l’Hospitalet, a Puigdemont. La resposta del president és una nota de realisme que s’agraeix enmig de tanta fabulació: “Al final fareu el que us doni la gana”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF