28/02/2017

Buscant el lideratge perdut

3 min

1. PROTAGONISME. Artur Mas és avui un personatge a la recerca desesperada del paper perdut. Difícilment el trobarà, perquè en política quan el temps d’un lideratge passa és difícil que torni. I un mal sortir encara fa més complicat tornar-hi a entrar. Artur Mas ha adoptat un discurs victimista que tinc la sensació que només arriba a un nucli reduït de la seva antiga feligresia. Diu que van contra el PDECat i que l’objectiu dels poders institucionals espanyols és destruir-lo perquè saben que sense ell no hi haurà independència. Vivim moments donats a les sobreactuacions i és convenient relativitzar-les. El soroll suma confusió i no forçosament contribueix a prendre les decisions encertades.

Certament el govern i les institucions espanyoles han fet tot el que calgui perquè els arguments de Mas siguin plausibles. Ara i en el passat. Ara, perquè Rajoy ha optat per l’autoritarisme -encara que alguns diguin que és per desídia, la intransigència és indissimulable- en afrontar el procés independentista per la via judicial i policial, renunciant a la iniciativa política. I amb les operacions de guerra bruta orquestrades des del ministeri de l’Interior de Fernández Díaz, sobre les quals l’oposició espanyola incomprensiblement segueix passant de puntetes. En el passat, perquè els governs tant del PSOE com del PP durant anys van deixar que les aigües brutes circulessin pels subterranis del pujolisme, fent veure que no s’assabentaven de res, mentre l’expresident tingués el territori català sota control. Ha sigut quan Convergència s’ha anat distanciant de la tasca de garant de l’estabilitat política espanyola que s’han anat fent aflorar problemes de corrupció llargament enquistats. I que s’han anat activant els mecanismes repressius.

Si a això hi afegim que durant molt de temps a Madrid s’ha imposat l’absurda idea que Artur Mas era el motor del procés i que liquidant-lo a ell tot quedava resolt, el discurs construït per l’expresident no deixa de ser fins a cert punt versemblant, malgrat que ja estem en una altra etapa i que les figures identificades com a caps del sobiranisme ja són unes altres. Però em sembla que seria més útil per a Mas reflexionar sobre com Convergència s’ha autodestruït, perquè em temo que ni l’agressiva estratègia de Rajoy de delegar les seves responsabilitats polítiques en la justícia el salvarà. La figura de l’heroi no li escau. I la tendència al ressentiment no l’ajuda. Toca calma i afinar el sentit estratègic. El temps de Convergència va passar quan van aflorar les misèries del pujolisme i quan Mas va fer una acceleració que va agafar el seu electorat a contrapeu. De la mateixa manera que quan la socialdemocràcia fa política conservadora el que aconsegueix és que els vots vagin a la dreta, quan el nacionalisme moderat es fa independentista veu com l’eix electoral es desplaça cap a l’independentisme genuí.

El règim de la Transició a Catalunya, articulat al voltant de Convergència, amb bipartidisme no competitiu amb el PSC, es va esgotar el 2003. En política, els efectes a vegades són lents i, en el trànsit, el PSC primer i Convergència després van tenir els seus cants del cigne. Però ara estem en un altre règim. I el PDECat hi ha de trobar el seu lloc, des d’altres bases i amb altres persones. L’espai polític s’ha mogut i a finals d’any, després d’unes eleccions, començarem a tenir més precisions sobre el nou escenari. Esquerra ja porta massa temps salvant els convergents.

2. CÀSTIG. El nacionalisme moderat és davant del mirall. I només mirant-se a la cara prendrà les decisions correctes. Per si era poc l’enrenou, els judicis polítics pel 9-N s’encavalquen amb sòrdides històries del passat. Avui comença, per fi, el judici de l’espoli del Palau de la Música, amb Millet de protagonista. I amb el finançament de Convergència entremig. Em preguntaven a Madrid si la corrupció castigarà Convergència. Encara més? De moment ja han hagut de tancar el partit i obrir-ne un altre, Pujol s’ha convertit en un fantasma que ningú vol recordar i la vella hegemonia convergent està a subhasta. Convergència ha pagat molt més la seva presumpta corrupció, quan la majoria dels casos gairebé no han arribat a judici, que el PP amb un carrusel permanent de condemnats. I diuen que a Catalunya hi regna l’omertà. Què és, llavors, el que regna a Espanya?

stats