Retorn a la insolència
“Després de la meva elecció es parlava d’una Amèrica postracial, però aquesta visió mai ha sigut realista”. Ho va dir Obama a Chicago, en l’últim acte del seu llarg comiat, ple de frustració i malenconia. Caldrà que passi un temps per assentar el llegat d’Obama. Ell es refugia en el balanç econòmic -amb el país oficialment prop de la plena ocupació-, en una certa reversió dels aspectes més brutals de la lluita antiterrorista, en els progressos en salut pública, en un estil respectuós i dialogant, en el canvi de la relació amb Cuba i amb l’Amèrica Llatina. I, tanmateix, el seu mandat ha quedat lluny de les expectatives: per la seva complaença amb els poders de Wall Street, per la tolerància amb la tortura i per l’ús dels drons per a atacs indiscriminats de guerra encoberta, per donar suport als abusos dels serveis d’informació sense cap protecció als drets de les persones, per seguir amb la destrucció de l’escola pública, per abusar d’un cert elitisme cultural excessiu per a aquell país i per acceptar Clinton com a candidata, per ser la preferida de l’establishment.
El fet és que després de vuit anys de l’elegant estil d’Obama, els Estats Units recuperen el seu rostre més intimidador, més antipàtic, més hortera. Obama va acomiadar el fatxenda bèl·lic Georges Bush fill, i ara rep Donald Trump i el seu tupè daurat, símbol de l’or i la insolència. ¿El seu temps deu haver estat un parèntesi entre dos genuïns representants de l’Amèrica més entotsolada i més antipàtica? Certament, les fractures heretades de la seva guerra civil fundacional no acaben de soldar-se mai en un país amb dues ànimes.
Trump arriba decidit a recuperar la dialèctica de l’amic i de l’enemic tant en el front interior com en l’exterior. L’agressivitat contra alguns mitjans de comunicació denota que serà adversari tot el que s’oposi al seu designi diví: “Seré el generador més gran d’ocupació que Déu ha creat mai”. Per molt que els apaivagadors diguin que cal esperar, Trump serà el que promet perquè només pot sobreviure en estat de confrontació permanent. Els que pensen que el pes de la púrpura el calmarà, que perdin tota esperança.
