Perfum de retorn a l’ordre
1 . ORDRE. Les eleccions gallegues i basques no han canviat res, però han confirmat moltes coses. La primera, que la fantasia del canvi que el 2015 va generar una onada d’expectatives ha decaigut en aquest llarg 2016 en què ha aflorat la dificultat per convertir la protesta en projecte de govern. Probablement a Espanya hi havia més gent emprenyada amb ganes de fer soroll que electors disposats a ruptures que qüestionessin l’statu quo. Podem i associats són aquí, existeixen, s’hi quedaran, però a Galícia i al País Basc han tingut un protagonisme limitat. Han aconseguit posicions rellevants, però no determinants. La dinàmica dels darrers mesos ha fet que Feijóo i Urkullu es trobessin en el moment exacte, en el lloc oportú i amb el perfil adequat. La moderació sense escarafalls ha triomfat. En diuen estabilitat. Però si ens deixem d’eufemismes ho podem dir pel seu nom: èxit dels poders establerts. A molta gent de l’antiga Convergència li ha provocat una barreja de malenconia i enveja.
Els temps d’Euskadi i Catalunya sempre van descompassats: quan Euskadi colla, Catalunya afluixa, i viceversa. Però aquestes eleccions poden marcar tendència: ¿som ja en un cicle de retorn a l’ordre? Al nord triomfa la moderació discreta. Ja sigui versió regionalisme inofensiu (Feijóo) o nacionalisme moderat (Urkullu). ¿Cal creure que l’independentisme català és l’únic projecte real de canvi que es manté viu, després del carrusel de promeses del 2015? ¿O cal preguntar-se si està realment en condicions de fer el pas de la il·lusió a la voluntat real en què els altres, de moment, han encallat?
Dues constatacions, a l’hora d’afrontar aquesta pregunta. Primera: l’onada independentista ve de lluny; des del 2003 que no para de créixer. La utopia disponible té perfil. El problema és com recórrer el camí per arribar-hi amb les forces disponibles. Podem i associats, en canvi, han estat una explosió nascuda d’un fet imprevist: que de cop algú gosés construir, a partir dels moviments socials, unes organitzacions polítiques decidides a disputar el poder als partits tradicionals. No era al guió, i el factor sorpresa va ajudar a fer pujar la bombolla. Però tot plegat era massa prim i improvisat per poder sostenir l’embranzida. Toca parar i refer tàctiques i posicions. Segona: amenacen coses diferents. L’independentisme és rupturista perquè qüestiona el sagrat ordre territorial, però és perfectament homologable amb la cultura econòmica i social dominant. Podem i associats, amb totes les ambigüitats possibles, pretenien tocar les inviolables estructures econòmiques i donar més pes a la capacitat de posar límits de l’Estat. En qualsevol cas, la tinta dels principals mitjans espanyols ha celebrat el triomf de la moderació al nord amb un perfum barat de retorn a l’ordre.
2 . BUIT. La lletra petita de les eleccions basques recorda també el paper cada cop més residual (en línia amb el model català) del PSOE i el PP en aquell país. I a Rajoy li ha quedat la cara pintada amb la majoria de Feijóo, que posa en evidència les limitacions del president en funcions. Ciutadans s’enfonsa de mica en mica des que no dissimula el paper de noi dels encàrrecs del PP. Però tota la glòria ha estat per a Pedro Sánchez. Des de Rajoy fins a Susana Díaz, populars i socialistes no s’han pogut estar del sempre repugnant exercici de tirar contra una ambulància. Que no s’equivoquin els barons socialistes: el cos que hi ha sobre la taula d’operacions no és el de Pedro Sánchez. És el del PSOE. Cada cop més reduït a un partit clientelar del sud, desplaçat de les classes mitjanes urbanes i sense projecte polític diferencial. Sánchez, a la desesperada, els convida a comptar-se en unes primàries. Uns volen convertir el PSOE en complement de la dreta, la qual cosa només confirmaria el seu fracàs: la incapacitat de construir una alternativa al PP. I d’altres veuen que o s’entenen amb l’esquerra o ja es poden anar oblidant de tornar a governar. Al mig d’aquestes dues opcions, que és on voldria ser Pedro Sánchez, només hi ha un buit, que ell no ha sigut capaç d’omplir. ¿No és semblant al que li passa al PSC?
