Publicitat
Publicitat

L'honor i la desconfiança

1 . CRISI. Mai la sociovergència havia sumat tan poc. Gairebé sempre s'havia mogut per sobre dels 85 diputats i havia arribat fins i tot als cent. Ara sumen 70. Els dos partits clàssics de Catalunya, els que han articulat aquests trenta anys, van a la baixa. Ha crescut la participació i han guanyat vots els partits menys convencionals: Esquerra, sempre sospitosa de bullits assemblearis; Iniciativa, l'esquerra irredempta; Ciutadans, d'una sola idea i contorns ideològics imprecisos; i la CUP, que ve directament de la perifèria del sistema. Té molt a veure amb la crisi i amb el desprestigi de la política institucional. Compte amb la construcció social de la realitat que les elits fabriquen, perquè pot ser tan allunyada de la ciutadania que sovint doni sorpreses. Per molt que el sobiranisme dominés l'escena, la crisi social és l'experiència real de la ciutadania i ha emergit a les urnes. Semblava que Mas havia reconciliat la política institucional amb el carrer. Ha resultat un miratge: la desconfiança en els que manen segueix activa. I guanyen els petits.

2 . ALTERNATIVA. L'oposició d'esquerres ha tingut premi: Joan Herrera. La força tranquil·la de Junqueras també. ¿Sortirà d'ells la reconstrucció de l'alternativa d'esquerres que el país no té? El PSC, l'esquerra sensata (abans això era oxímoron), sembla decidit a seguir en l'immobilisme burocràtic que fa temps que és el seu estat natural. L'alternativa està molt verda. El fantasma del tripartit juga a favor de la dreta.

3 . ABSTRACCIÓ. Ho he escrit alguna altra vegada: el primer obstacle que l'independentisme ha de vèncer és assolir una majoria social suficientment àmplia. El vot sobiranista s'ha escorat a l'esquerra, com ja va deixar entendre la manifestació de l'11-S, però no ha progressat significativament. Hi ha una àmplia majoria pel referèndum, que era l'objectiu immediat. Però el fracàs de Mas modifica les relacions de forces: el sobiranisme perd el motor integrador d'un lideratge indiscutible i guanya pluralitat. Mirant de prop la fotografia, més fidel que les altres per l'augment de la participació, fa la sensació que l'acumulació de forces independentistes encara no és suficient. I que la idea d'independència es mou encara en un nivell d'abstracció que no acaba de fixar-se en l'imaginari de molts ciutadans.

4 . DURAN. Durant la campanya semblava descol·locat, com si pressentís que el seu temps s'acabava. Des de la nit electoral ha retornat al primer pla. I tanmateix la seva ambigua posició respecte a l'estat propi ha contribuït activament a augmentar la desconfiança dels independentistes en CiU. I els resultats no enganyen: la majoria dels electors que han abandonat Artur Mas ho han fet en direcció a Esquerra Republicana. No es fiaven que mantingués l'aposta fins al final. És clar que Duran pot argumentar que finalment el que ha salvat CiU ha estat el bon conservador, que veia en ell una garantia i que s'ha mantingut fidel malgrat la por que li pogués fer l'onada sobiranista.

5 . MAS. S'especula molt sobre si Artur Mas ha de seguir o no. És cert que la seva autoritat en surt molt tocada perquè ell i només ell es va fixar l'objectiu que no ha pogut assolir ni de lluny. Crec que el futur del president va lligat al referèndum. Aquesta va ser la seva gran promesa. I ell mateix va condicionar la seva continuïtat a aquest objectiu. Diuen que és un home d'honor. Si renunciés al referèndum se n'hauria d'anar. És la seva paraula donada. Conclusió: Artur Mas serà president amb Esquerra o tindrà difícil justificar la seva continuïtat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF