Les dues figures de l’any
1 . PUTIN. “Hem fet història amb l’alliberament d’Alep”, diu Al-Assad, ressuscitant sobre muntanyes de cadàvers. En realitat, qui ha fet història és Putin, que li ha donat una victòria que els exèrcits del dictador sirià eren incapaços d’assolir. Putin ha inclinat el tauler, amb la complicitat d’un Occident paralitzat. “Constatem que hem fet menys del que esperàvem”, ha dit Angela Merkel en un d’aquests instants de sinceritat que alimenten la seva imatge de bonhomia però que no deixen de ser una declaració d’impotència europea.
Una minoria -la d’Al-Assad- amb el suport de dos estats ha aixafat una majoria a la qual tothom ha anat abandonant. Una altra osca en la història de la barbàrie. Certament, entre tots han fet Putin l’home de l’any: ha liquidat l’ordre geopolític sorgit de la derrota de l’URSS a la Guerra Freda, ha retornat l’honor perdut al seu país i es disposa a fer Síria territori colonial rus. Diuen que Colin Powell va advertir a Bush abans de començar la Guerra de l’Iraq: “Sigui conscient que, si hi anem, n’esdevindrem propietaris”. Hi van anar, no van saber gestionar la conquesta i ara veiem on ha portat el desmantellament d’un país sense cap pla per posar-lo a caminar de nou. ¿Putin deu haver caigut en la mateixa trampa? Més aviat fa la sensació que no deixarà que se li escapi de les mans fàcilment. I Al-Assad que no es faci gaires il·lusions, perquè si en algun moment Putin, per interès estratègic, necessita donar el seu cap, ho farà a l’instant.
En un any de grans derrotats en la política internacional, per molt que la revista Time declari Trump home de l’any, és Putin qui ha capgirat la situació. Recuperant per a Rússia el paper de potència, malgrat la seva catastròfica conjuntura interior, i posant en evidència els límits i les febleses d’Europa. Trump pot haver sigut la sorpresa d’un any en què, com diu Lionel Barber, “l’impossible va ser possible i un magnat de la construcció, invitat habitual dels platós de televisió, va ser elevat a la presidència dels Estats Units”. Ens haurem d’anar acostumant que no sempre passi el que les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques volien. No només és possible, sinó que comença a ser normal. La prova Trump comença al gener. El seu amic Putin l’espera reforçat en un any triomfal.
2 . REFERÈNDUM. L’altra figura de l’any és un mecanisme democràtic que s’ha convertit en pedra d’escàndol. Quin és el seu delicte? Que per tres vegades no s’ha votat el que tocava. La Gran Bretanya va optar pel maleït Brexit, a Colòmbia es va dir no als acords de pau amb la guerrilla i a Itàlia s’han carregat la gran esperança blanca, Matteo Renzi. Què ha passat? Que la idea que es té dels referèndums és que no tenen altra funció que ratificar les propostes de qui els convoca. Els ciutadans enfadats amb els que manen, per raons perfectament explicables, han decidit votar a la contra. I immediatament s’ha donat la culpa al procediment. Per comptes de reconèixer els errors comesos, els convocants i el seu cor d’acompanyament han optat per desqualificar la fórmula i insultar els ciutadans irresponsables i incompetents que es deixen enredar pels demagogs i els populistes. D’aquí a dir que el vot s’ha de reduir als que en saben -és a dir, a la liquidació de la democràcia- hi ha un pas.
Tanmateix, entre els perdedors dels referèndums hi ha qui ho ha fet amb honor: David Cameron. Hi havia dos qüestions importants a dilucidar i va cometre la insensatesa de consultar-ho a la ciutadania. Amb Escòcia va guanyar, amb Europa va perdre. Els seus col·legues no l’hi perdonen. “No ho hauria d’haver fet”, diuen. Així s’enquisten els problemes. Nosaltres en tenim un bon exemple. El referèndum català ja porta temps sent protagonista, encara que de moment només sigui una il·lusió, amb un ampli suport de la ciutadania i els partits, amb la incorporació dels comuns a la causa. Però no hi ha un Cameron a Espanya amb el coratge necessari per assumir els riscos de dirimir democràticament en referèndum un seriós conflicte pendent.
