22/11/2016

El camí de la dreta

3 min

1 . ZOMBI. El mateix dia que les primàries de la dreta francesa assenyalaven François Fillon com a potencial candidat a les eleccions presidencials, Angela Merkel anunciava la seva intenció de buscar un quart mandat. Davant la claudicació de la socialdemocràcia, la lenta emergència de l’esquerra postcomunista i l’amenaça de l’extrema dreta, a Europa s’imposa el conservadorisme. És a dir, la continuïtat amb les receptes aplicades fins ara malgrat el clima d’incertesa i malestar que generen. Dos vells coneguts per reactivar Europa: l’eterna cancellera i el primer ministre de Sarkozy que va aplicar les receptes anticrisi. Una incapacitat de renovació que testifica la decadència. Ho deia David Harvey a Cristina Mas en aquest diari: “Europa és un zombi. El seu projecte s’ha convertit en un pla neoliberal i ara no sap on anar”. I, en el dubte, el mateix de sempre: negació de les limitacions d’una política fundada en el creixement, resistència a afrontar la transformació del treball, discriminació a la imprescindible immigració, tolerància amb els socis i veïns autoritaris i il·liberals i, sobretot, recurs permanent a la por agitant els fantasmes del populisme i dels estrangers.

Tot plegat ja sabem el que dóna, però ara com ara a Europa no hi ha capacitat per construir un projecte que miri al futur. Europa sembla que vulgui copiar l’estratègia fracassada de Hillary Clinton: fer de la defensa de l’statu quo projecte polític davant el malestar i el soroll emergent. Com diu Michael Moore, si després les coses no surten com s’esperaven, no diguin sorpresa, diguin ignorància.

2 . TRADICIÓ. L’èxit de Fillon a les primàries franceses, una nova creueta negra al currículum de les enquestes d’opinió, em sembla molt significatiu. El gruix de la dreta francesa ha optat per un candidat solvent, moderat en les formes, catòlic i conservador en les idees, i ha abandonat el seu líder dels últims anys, Nicolas Sarkozy, que havia refundat el partit per poder tornar a ser president i s’ha cremat en les primàries que l’havien de plebiscitar. I al mateix temps ha deixat en una situació molt delicada Alain Juppé, el candidat de la dreta preferit pels electors de l’esquerra, per si el vot republicà contra Le Pen fos necessari a la segona volta de les presidencials.

La dreta, doncs, ha optat, llevat d’una sorpresa diumenge vinent, per l’opció que millor representa la dreta tradicional. Cap estridència: Fillon representa l’ortodòxia en economia, el conservadorisme en matèria de costums i llibertats individuals, i certa prudència en les qüestions socials. Una opció que no hauria de ser dolenta per a l’esquerra. Si Juppé queda definitivament descartat, hi haurà un espai disponible al centre, que en altres circumstàncies l’esquerra hauria pogut aprofitar. No és el cas. L’esquerra francesa està fragmentada i amb moral de derrota, i no es veu en l’horitzó un candidat que pogués mobilitzar-la.

Però, tanmateix, l’opció de Fillon és una prova més de les pulsions contradictòries del procés de globalització. Des de la mateixa dreta s’insisteix sovint en un món sense barreres i en la necessitat d’avançar amb mentalitat oberta i amb gosadia. A l’hora de la veritat, s’invita els electors a replegar-se, a mirar a casa i optar per qui representa els valors conservadors de sempre. En lloc d’intentar generar expectatives a la ciutadania i mobilitzar-la cap a projectes de futur, triomfa la impotència de la política, l’estoïcisme estil Rajoy, la pell d’elefant. Com diu Merkel: “Com que és molt difícil fer projectes en els temps que corren, fem el que hem de fer”. I què és el que hem de fer? “No hi ha alternativa”. És el grau zero de la política. I, així, apareixen les sorpreses. O l’esquerra es desperta i belluga les coses, repolititza els problemes urgents de les persones i empeny per dibuixar un futur europeu sobre bases distintes, o la decadència d’Europa començarà per la fragmentació. Atenció a Itàlia.

Cal, tanmateix, agrair a la dreta francesa que hagi acomiadat Sarkozy. La salut mental pública millora. S’ha de ser molt megalòman per acomiadar-se dient: “Estic trist per França, bona sort a França”.

stats