04/04/2017

De Gibraltar a Melilla

3 min

1 . HOMENETS. El govern espanyol està fent el numeret amb Gibraltar. Amb la mentalitat parroquiana que el caracteritza, ha volgut aprofitar una crisi tan seriosa com la negociació del Brexit per intentar treure’n alguna cosa de cara a casa. I no se li ha acudit res més que tornar a treure aquesta espina clavada del nacionalisme espanyol que és el Penyal. Rajoy exhibeix com un gran triomf que des de la Unió Europea se li atorgui l’última paraula sobre aquest escull en la llarga negociació amb la Gran Bretanya. Gibraltar és un obsessió: des del franquista Fernando Castiella fins ara, no crec que hi hagi hagut un sol ministre d’Exteriors a qui no hagi sentit en algun moment exhibir aquesta reivindicació.

Comença una negociació molt complicada entre la Unió Europea i la Gran Bretanya, construïda sobre una aporia. És doctrina de la Unió que la negociació ha de ser molt dura i que de cap manera li pot sortir bé a la Gran Bretanya, perquè seria un mal exemple que augmentaria les temptacions d’altres d’abandonar un vaixell europeu sense nord. Però al mateix temps tothom sap que hi ha interessos molt travats entre la Gran Bretanya i els països d’Europa, començant pels més grans, cosa que farà necessari arribar a solucions que siguin raonables per a totes les parts. Ara estem en el moment inicial, en la fase del soroll. Theresa May i Angela Merkel van apujar el to tot just començar, ja han cobert l’expedient i de mica en mica tot s’anirà normalitzant, encara que el procés serà indubtablement llarg i dur.

Tanmateix, ningú es podrà fer el milhomes, tampoc el govern espanyol. La pretensió annexionista és ridícula -per un cantó reclama Gibraltar i per l’altre ja ha advertit que s’oposaria a una eventual secessió d’Escòcia cap a la Unió Europea- perquè porta remembrances amb les pretensions del sobiranisme català. El tancament de fronteres amb Gibraltar, com a forma de pressió, seria un suïcidi per al govern espanyol perquè deixaria a la intempèrie els milers de llanitos que treballen al Penyal. Però sobretot Espanya ha d’anar amb molt de compte amb la Gran Bretanya, en la mesura que hi ha 800.000 anglesos que viuen aquí, molts d’ells jubilats que hi gasten les seves pensions, i que hi ha molts espanyols allà que poden córrer perill segons com vagin les coses. En aquesta fase actual, Espanya pot xulejar el Penyal, i algun polític britànic pot amenaçar amb accions militars, perquè en aquesta fase el soroll és de franc. Però aviat canviaran les coses i s’haurà de mesurar millor el que es diu i el que es fa.

Es tracta d’un debat en què els polítics espanyols -amb Gibraltar van a l’una el PP, Ciutadans i el PSOE- poden prendre mal, entre altres coses per les seves contradiccions argumentals. Si es jutja per l’actitud amb Catalunya i amb el Penyal, per als principals partits espanyols la sobirania es defineix pel territori i no per la voluntat dels ciutadans. Gibraltar ha de ser espanyol perquè és un tros de la Península encara que els seus habitants hagin reiterat una vegada i una altra la seva voluntat de ser britànics, de la mateixa manera que no es permet als catalans que decideixin si volen o no volen deixar Espanya. La geografia per davant de les persones. Però, si és així, ¿què passa amb Ceuta i Melilla? Si l’argument és territorial, el seu destí és el Marroc. I, en canvi, aquí sí que Espanya accepta que prevalgui la voluntat dels seus ciutadans de seguir sent espanyols. Doctrina de perímetre variable, que resta sens dubte autoritat a qui la practica. Obrint un front, se’n pot encendre un altre. I posats a jugar al pols patriòtic, no és estrany que algun diputat anglès ja els hagi tret l’espantaocells: portarem el cas català a les Nacions Unides. L’operació Gibraltar, orgull de Rajoy, té recorregut limitat. Aquest tema és l’etern guadiana de la política espanyola. En ple conflicte sobiranista a Catalunya, obrir el front Gibraltar és de riure.

2 . REMENAR. Llegint a l’ARA com Joan Llinares -que va ser qui va posar ordre al Palau de la Música després de la desfeta- explica la incorporació de Fèlix Millet a la FAES d’Aznar i la relació “extraordinàriament generosa” que l’administració de l’Estat va tenir amb el Palau, “sense cap tipus de control”, he recordat un comentari que em va fer un exministre del PP quan hi va haver la confessió de Pujol: “Si algun dia s’arribés a saber tot d’aquest cas, el sistema sencer en sortiria tocat. Hi va remenar molta gent”.

stats