Fosc

Sordidesa i ignorància, aquestes són dues característiques de l’any que acaba. Sordidesa, si se’m permet dir-ho així, perquè han guanyat els dolents, els que no es volia que guanyessin, com Trump als Estats Units, el Brexit a la Gran Bretanya o Al-Assad a Síria. Crec que hi ha una figura que simbolitza el que ha estat el 2016 després d’un any ple d’expectatives com fou el 2015. És una de les poques supervivents del garbell polític dels últims mesos: Angela Merkel. A l’inici de la crisi dels refugiats va proclamar que l’acollida a Alemanya era un objectiu nacional que demanava un esforç de l’envergadura del que es va fer per la unificació del país. Sens dubte hi havia raons d’interès en la seva aposta: els sirians són mà d’obra força qualificada i Alemanya en necessita. Però ni així ha estat capaç de mantenir-la. De mica en mica s’ha desdit d’aquell propòsit i, com quasi tots els governants europeus, ha anat adaptant-se a l’agenda de l’extrema dreta. Aquest triomf de la por i del ressentiment, que ha convertit la Mediterrània en mar Mort, fa fosc el 2016.

S’ha dit que ha estat l’any de les sorpreses. Prefereixo dir de la ignorància. S’ha fet palesa la desconnexió entre l’espai polític i mediàtic i la ciutadania. En temps en què l’economia s’ha menjat la política s’ha perdut la noció del paper del desig i dels sentiments en els comportaments humans. Tan gran és la distància que s’ha consagrat com a paraula de l’any postveritat. Es vol significar així que les decisions ciutadanes es guien sovint per components irracionals i passionals. És nou, això? No, és tan vell com la societat. Però és una manera de justificar que el que es creia impossible hagi passat: que la gent decideixi diferent de com els que manen tenien previst. No s’ha volgut detectar el malestar fruit de la fractura de les classes mitjanes però, sobretot, de la sensació de falta de reconeixement, que és el principal motor de l’acció humana. El desconeixement de la societat per part d’un món dirigent autosuficient i arrogant, que ni mira les persones ni hi parla, ha deixat part de la ciutadania a l’albir del primer demagog que hi connecti. Trump, per exemple. I no es veu propòsit d’esmena.