Publicitat
Publicitat

Ciutadans en precari

1 . CIUTADANIA. ¿La condició de ciutadans segueix regint a la Unió Europea? La manera amb què s'han implementat les polítiques d'austeritat, escanyant la gent sense altre argument que el catastrofisme i la por, fa temps que obliga a preguntar-se: ¿a qui es deuen els polítics? El cas de Xipre -un pas més en l'escalada que va començar a Grècia- és una flagrant negació de la ciutadania. No sé si en democràcia havia vist mai uns governs tan bel·ligerants contra les persones i sobretot contra les d'estats que no són els seus. ¿Els governs europeus, amb el de Xipre fent el trist paper de titella, poden disposar dels estalvis dels ciutadans impunement? Els mandataris europeus, sempre tan temorosos del despotisme de Putin, ¿descobreixen ara que Xipre era un paradís fiscal rus i castiguen els xipriotes pels disbarats dels seus bancs? La debilitat dels polítics, la seva impotència davant dels poders contramajoritaris, fa que els ciutadans cada dia vegin més els polítics com a adversaris i no com a representants. Només la pressió ciutadana pot salvar aquest cisma. Sense anar més lluny, a casa nostra, el president Mas, el primer de la classe de retallades, diu ara que la prioritat absoluta és la defensa de l'estat del benestar. Quan els vots s'escolen, reaccionen. No renunciem a la condició de ciutadans, per molt que ens hi empenyin; juguem les nostres cartes: el vot, la paraula, la pressió, la raó.

2 . IRAQ. Els promotors d'aquella guerra gratuïta, en expressió de Madeleine Albright, és a dir, capriciosa, justificada amb mentides flagrants, han caigut en l'oblit. De Bush ni se'n parla, la gran estrella mediàtica Tony Blair es va apagar bruscament en aquella aventura impròpia, i si a Aznar li queda alguna parròquia és perquè la dreta espanyola té un sector al qual sempre fascinaran la insolència i la fatxenderia. Queda l'escolanet: Durão Barroso, agafat com una paparra a aquest cementiri d'elefants dòcils que és la Comissió Europea. Aquella guerra va provocar després una irresolta guerra civil, que es pot reobrir en qualsevol moment, perquè la política no ha aconseguit articular una relació pacífica entre la majoria xiïta i la minoria sunnita. Una noia iraquiana expressava així la seva decepció al Financial Times : "Ara ens podem expressar lliurement, però, per a què? Ningú ens escolta". I afegia: "La llibertat ha de ser perquè tu puguis realitzar els teus projectes, no només per parlar". Aquí no tenim ni la violència sectària, ni la situació caòtica que ha deixat la guerra, ni un context com el del Pròxim Orient, però, tanmateix, molta gent subscriuria les paraules de la noia iraquiana. I vivim aparentment en una democràcia consolidada.

3 . MIRACLE. El primer miracle del papa Francesc ha estat provocar la resurrecció de les Amèriques. Després de molts anys de ser dues -la del Nord i la del Sud, la dels rics i la dels pobres, la llatinoamericana i l'anglosaxona-, de cop l'elecció d'un papa argentí ha servit per recuperar l'expressió les Amèriques , gairebé oblidada des dels anys de Kennedy i de l'Aliança pel Progrés. Obama, ràpid sempre en la comunicació, va felicitar "el primer papa de les Amèriques", en una apropiació per extensió dels orígens de Francesc. El pes dels hispans és cada cop més determinant als Estats Units i Obama no bada. Tanmateix, no m'estranyaria que Hugo Chávez també tingués alguna cosa a veure amb aquest miracle. La desaparició del comandant és vista des de Washington com una oportunitat d'optimitzar les relacions amb una Amèrica Llatina en plena transformació. L'elecció del Papa ha caigut com música d'acompanyament del potencial canvi. I Obama ha captat l'oportunitat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF