23/05/2016

La mort de l’acord Sykes-Picot

4 min
La mort de l’acord Sykes-Picot

El 16 de maig de 1916, enmig de la Primera Guerra Mundial, la Gran Bretanya i França van firmar un pacte secret a Londres. Conegut oficialment com l’Acord de l’Àsia Menor, aquest tractat, negociat pels diplomàtics Mark Sykes i François Georges-Picot, ha regit des d’aleshores el destí i l’ordre polític del Pròxim Orient. Però no per gaire temps més.

Fa un segle, les potències europees que aviat aconseguirien la victòria, interessades a dividir la regió (que aleshores formava part de l’Imperi Otomà), van traçar una “línia a la sorra” (com en va dir l’escriptor James Barr) que s’estén des del port mediterrani d’Acre, al nord de Palestina, fins a Kirkuk, al nord de l’Iraq, a la frontera amb l’Iran. Tots els territoris al nord d’aquesta línia, sobretot el Líban i Síria, havien d’anar a parar a França. Els territoris al sud -Palestina, Transjordània i l’Iraq- s’assignaven a la Gran Bretanya, que sobretot volia protegir els interessos britànics al canal de Suez, la principal ruta naval cap a l’Índia britànica.

Alhora, però, el Regne Unit negociava amb els àrabs, que van fer costat als britànics i els francesos en la revolta contra el domini otomà; destacava entre aquests àrabs Hussein ibn Ali, xerif de la Meca. A Hussein li van prometre Síria si s’obtenia una victòria militar sobre els turcs. Però segons l’acord Sykes-Picot, Síria ja estava assignada a França. Per tant, era evident que a una de les dues parts li prendrien el botí de la victòria, i des de bon començament es va veure molt clar quina de les parts era la més dèbil: els àrabs que lluitaven per la independència.

L’acord secret negociat per Sykes i Picot es va traduir posteriorment en la creació d’estats que estaven al servei dels interessos geopolítics de les grans potències colonials europees, i no de la realitat social, religiosa i ètnica de la regió. Les potències europees cristianes van incomplir els seus compromisos amb la independència àrab i van imposar al Pròxim Orient musulmà un ordre polític que ha sigut l’arrel d’un segle de guerres i conflictes.

Al món àrab encara es viu el trauma d’aquesta traïció i es recorda la derrota del moviment nacional. El que sí que van aconseguir Sykes i Picot va ser la reconciliació de les dues grans potències de l’Entesa. L’ordre regional que van crear després de segles de domini turc/otomà va subsistir i les potències hegemòniques europees, la Gran Bretanya i França, van ocupar el lloc de la Sublim Porta i van aplicar aquest ordre directament o a través d’aliats regionals.

Després de la Segona Guerra Mundial els Estats Units van assumir el paper de màxim garant de l’ordre establert pel tractat Sykes-Picot. Però l’experiència nord-americana a l’Iraq després de la seva intervenció del 2003, i les turbulències que es van estendre a la regió i en altres llocs, van induir Washington a retirar les seves forces i reduir la seva presència a la regió. I aleshores va ser quan el sistema implantat pel tractat Sykes-Picot va començar a enfonsar-se.

Per això les principals crisis del Pròxim Orient tenen lloc precisament al nucli de l’acord Sykes-Picot: Síria, el Líban i l’Iraq. La qüestió kurda també ha tornat al primer pla.

Sembla que només hi ha estabilitat a Israel i Jordània, tot i que cal fer èmfasi en aquest sembla. Si no hi ha una reconciliació entre israelians i palestins, només és qüestió de temps que el polvorí palestí torni a esclatar. I l’estabilitat de Jordània depèn en gran part de la lleialtat a la monarquia de l’exèrcit i les tribus beduïnes, i també d’un servei secret molt eficient. No són, però, unes bases prou sòlides per resistir, sobretot tenint en compte els moviments tectònics que es produeixen al costat, a l’Iraq i Síria.

Aquests dos països són ara el principal camp on es lliura la batalla per imposar al Pròxim Orient un nou un ordre que substitueixi el Sykes-Picot. Han viscut durant molt de temps en una situació d’inestabilitat i han estat governats per dictadors baasistes laics enfrontats a majories populars pertanyents a una secta musulmana rival; a més, tenen una important minoria kurda que fa molts anys que somia la independència.

L’ordre posterior al tractat Sykes-Picot serà el resultat de la lluita durant els pròxims anys entre les potències regionals -sobretot l’Iran i l’Aràbia Saudita- i els seus auxiliars, de fortes motivacions religioses, com ara el Hezbol·lah xiïta i l’Estat Islàmic sunnita. Qualsevol intervenció militar occidental no faria sinó agreujar la situació.

Ja s’ha acabat l’època en què una potència hegemònica occidental podia controlar el Pròxim Orient amb una intervenció militar, si calia. Les forces regionals -no les potències exteriors (ni tan sols Rússia)- crearan el nou ordre que naixerà dels vestigis de l’acord Sykes-Picot. Quan les guerres subsidiàries (aquelles en què dues o més potències se serveixen de tercers països en lloc d’enfrontar-se directament), com ara la de Síria, hagin complert la seva missió, l’acord Sykes-Picot ja serà història.

Però el nou ordre potser tardarà a instal·lar-se perquè cap dels poders de la regió és prou fort per imposar la seva voluntat sobre els altres. Si opten per una lluita inútil per l’hegemonia, el Pròxim Orient se sumirà en un gran desastre polític i humanitari. Al final, l’esgotament de tots els implicats els obligarà a reconciliar-se i a prendre les primeres mesures per aconseguir un acord de pau regional.

Una cosa és evident: com més tardi a obrir-se pas el nou ordre, pitjor serà la situació per a tothom. Un període llarg de balcanització al Pròxim Orient només engendraria més misèria i sofriment, i esdevindria una enorme bomba de rellotgeria per a la pau mundial. L’única esperança és que això no li interessi a ningú, ni dintre ni fora de la regió.

Copyright Project Syndicate

stats