28/02/2017

Realisme sobre el trumpisme

4 min

Poc més d’un mes després de la investidura del president dels Estats Units, Donald Trump, ha quedat clar que de la seva presidència no en sortirà res de bo. Per desgràcia, ha resultat que els pessimistes eren realistes: les coses estan tan malament com van dir que estarien. Els pitjors supòsits possibles són ara el punt de partida. Qualsevol esperança que les exigències del càrrec o la realitat política i econòmica portessin Trump a adherir-se a les normes de la política interior i exterior ha quedat relegada a la més pura il·lusió.

El realisme exigeix l’acceptació d’una veritat alliçonadora. Quan el 45è president dels Estats Units hagi de triar entre defensar la Constitució dels EUA -que limita la seva autoritat a través de la separació de poders- o subvertir-la, molt probablement s’inclinarà per la segona opció. L’administració de Trump s’ha proposat el canvi de règim a Washington DC, ni més ni menys.

Tard o d’hora la fricció entre el president i el sistema constitucional crearà una crisi greu que farà trontollar els fonaments dels EUA, i potser deixarà el país irreconeixible. Els continus atacs de Trump al poder judicial i a la premsa -institucions indispensables per assegurar la transparència executiva- no permeten cap altra interpretació.

Encara que prevalgui el sistema constitucional americà, el caos que es desencadenarà durant la presidència de Trump causarà un dany irreparable. Pensem què podria passar si en aquesta època de trasbals es produís un atac terrorista important als EUA. ¿Podria ser que el país experimentés una deriva cap a l’autoritarisme semblant a la que s’ha viscut a Turquia? Òbviament esperem que no, però és una possibilitat real.

En termes de relacions internacionals, de moment hem esquivat un trencament brusc de les aliances existents i els compromisos que comporten. Ara bé, mentre Trump mantingui la seva estratègia aïllacionista i proteccionista d’“America first ”, aquestes aliances i compromisos continuaran estant en perill.

Una crisi constitucional als EUA, un canvi paradigmàtic des de la globalització cap al proteccionisme i unes noves polítiques de seguretat aïllacionistes impliquen una ruptura significativa de l’ordre internacional, sense que hi hagi la perspectiva d’un ordre alternatiu. Si les coses van bé, s’imposarà la inestabilitat constant; si no, la confrontació i fins i tot el conflicte militar es podrien convertir en norma.

La relació de Trump amb Rússia i el seu president, Vladímir Putin, continua sent poc clara, per no dir directament misteriosa. Aquesta incertesa actual és particularment irritant per a l’Europa de l’Est, que no pot descartar la possibilitat que Trump i Putin conciliïn els seus interessos, organitzin una Ialta 2.0 i divideixin Europa en diferents esferes d’influència.

La incertesa respecte a Rússia ha comportat un soroll de fons curiós -i persistent- en l’administració de Trump. Tant el vicepresident, Mike Pence, com el secretari d’Estat, Rex Tillerson, i el secretari de Defensa, James Mattis, han ofert garanties a l’OTAN i a l’Europa de l’Est, i Michael Flynn, assessor de Seguretat Nacional de Trump, ha dimitit pels seus contactes amb Rússia. Tanmateix, quan hi ha tant de fum al voltant d’un tema, el més probable és que s’estigui cremant alguna cosa.

En tot cas, mentre Trump sacsegi l’ordre mundial actual, Europa serà la que hi sortirà perdent. Després de la Segona Guerra Mundial, l’Europa Occidental va ser capaç de prosperar gràcies a dues grans promeses americanes: protecció militar contra la Unió Soviètica i comerç lliure. Els EUA també van tenir un paper simbòlic vital com a “model de llibertat”. Però ara, amb tot Europa cada vegada més amenaçada pel revengisme rus, pot ser que aquest paper ja sigui una cosa del passat.

Mentrestant, les greus ferides que s’ha autoinfligit la Unió Europea l’han deixada massa feble, clarament, per vertebrar una alternativa al seu destarotat statu quo. Si els plans econòmics i de seguretat que Europa va traçar per a la postguerra trontollen o s’enfonsen, com tot sembla indicar ara, la base en què s’ha assentat una Europa lliure esdevindrà molt poc sòlida.

Vist això, la pròxima causa serà molt probablement la segona volta de les eleccions presidencials franceses, el 7 de maig. Una victòria de Marine Le Pen, de l’ultradretà Front Nacional, faria que la zona euro i la Unió Europea es desintegressin. França i altres estats membres de la Unió Europea patirien greus danys econòmics i probablement es desencadenaria una crisi global. Si perd, l’actual onada nacionalista es trencaria, almenys provisionalment, i això donaria una segona oportunitat a Europa.

Aquesta oportunitat, si arriba, no s’ha de desaprofitar. La UE necessita urgentment desenvolupar els mitjans per defensar-se de les amenaces internes i externes, estabilitzar la zona euro i assegurar la calma i el seny en les imminents negociacions del Brexit amb el Regne Unit. Canviï el que canviï, els interessos geopolítics i de seguretat del Regne Unit continuaran sent els mateixos. El Brexit no alterarà el fet que la cooperació és necessària per a la defensa mútua, la lluita contra el terrorisme i la protecció de les fronteres.

Sens dubte, la UE no ha d’acceptar res que posi en perill la unió dels 27 estats membres restants. Però els negociadors de tots dos costats també han d’anar amb compte per evitar un resultat que pogués enverinar indefinidament les relacions entre el Regne Unit i la UE. Com ens ensenya l’experiència, la vida continua, fins i tot després d’un divorci. Els nostres interessos comuns es mantindran, i ara inclouen abordar els riscos que planteja el nou i bel·ligerant president dels EUA.

Copyright Project Syndicate

stats