Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

L'olímpic del Terrassa

L'Uruguai, la vigent campiona de la Copa Amèrica, el petit país de les grans fites, batalla per ser present en el pròxim Campionat del Món. La seva trajectòria a la classificatòria sud-americana no és regular. Ha sucumbit a l'altura de La Paz i a l'humit setembre de Barranquilla, però, al Centenario, l'Equador o Veneçuela han difuminat una condició de favorits que semblava clara per als charrúas . Les peces claus de l'equip de Tabárez són les mateixes: Muslera, Lugano, Godín, els dos Pereira (Maxi i Álvaro), Arévalo, el Ruso Pérez, Forlán, Suárez, Cavani. En la convocatòria per als duels contra el Paraguai i Xile, però, s'hi ha afegit un lateral dret de 23 anys, jugador del Peñarol com el seu pare, Óscar, a qui la hinchada va donar el sobrenom de Vasco. Ell és el Vasquito: es diu Matías Aguirregaray, va ser als Jocs Olímpics amb l'Uruguai i va militar uns dies al Terrassa.

L'octubre del 2010, els analistes futbolístics uruguaians no entenien la trama que ordia l'empresa que representava una de les promeses més fermes del futbol celeste. L'Inter de Rafa Benítez negociava la seva incorporació quan un mal Mundial de l' azzurra , que no va guanyar cap dels tres partits de la fase de grups, va derivar en la reducció de la quota d'extracomunitaris al calcio . La revancha , com la qualificaven a Montevideo, va consistir en el fet que Aguirregaray viatgés a Espanya i jugués en un equip del país mentre, amb un cognom basc per bandera, herència dels seus avantpassats paterns, els seus agents acceleraven els tràmits per obtenir la nacionalitat espanyola. El que grinyolava és que el conjunt triat fos un equip de Tercera en una situació econòmica complexa.

El nom clau en la història fou el del representant de futbolistes Manel Ferrer. De portes enfora, havia abandonat el seu paper al Terrassa després de la campanya del descens i la tancada de la plantilla als vestidors. Però Ferrer era a l'Olímpic quan Aguirregaray, el capità de la sub-20 charrúa , s'hi va presentar acompanyat d'un dels seus agents, el dolorós Paolo Montero, fill de l'encara més dolorós Julio Montero Castillo. Tot plegat es desenvolupava davant l'atònita observació de Miquel Olmo, que era l'entrenador.

"No m'ho creia", relata Olmo, "perquè en aquella època, al Terrassa, van venir un munt d'estrangers". "Però em vaig documentar, vaig veure algun vídeo, i en la primera sessió d'entrenament ja vaig veure que allà estava fora de lloc. Era potentíssim, tenia un tren inferior impressionant, i el toc de pilota era de primer nivell. Era un lateral de perfil Dani Alves, amb molt recorregut, que pujava i baixava constantment la banda. A qualsevol equip de Segona A seria un regal del cel, i ens venia a nosaltres, arruïnats i a Tercera. Montero em va venir a trobar aquell dia i em va assegurar que ell havia jugat a la Juve perquè era un jugador dur, molt competitiu, amb personalitat i caràcter, que s'havia fet respectar al vestidor i a fora, però que, futbolísticament, no arribava ni a la meitat de la tècnica que tenia Matías. A diferència d'altres tècnics, crec que el rol del lateral té una gran importància en un equip i, amb aquest, vaig flipar".

Aguirregaray, però, no va córrer mai la banda dreta de l'Olímpic. Olmo recorda que es va lesionar un dit del peu dret en el primer entrenament, i el passaport comunitari es va fer esperar massa. Quan el juliol del 2011 es va incorporar al Palerm, els seus efímers companys van recordar un fugaç retorn del qual s'havien assabentat setmanes enrere i van imaginar que els papers ja estaven en regla, i així van creure els diaris italians que van informar de la seva arribada a Sicília. En retornar el gener d'aquest any al Peñarol, després d'un pas pel Cluj romanès, el diari El Observador de Montevideo publicava: " El Vasquito no tiene aún el pasaporte comunitario. Quizá le salga el mes que viene ".

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF