Un porquet a l’habitació blava
Soc la càmera minúscula camuflada en un racó del gran quadre abstracte que penja de l’habitació d’en Giacomo. Ell no hi fa vida, aquí: hi entra de tant en tant, quan ha de canviar els llençols, escombrar o reomplir l’ampolla d’aigua de la tauleta per al proper hoste. L’habitació on em trobo està pintada de color blau. Les poques vegades que he estat traslladat cap a la base d’operacions de l’amo -on té el llit, un gran armari, l’estenedor portàtil, el teclat i un ordinador descomunal encès nit i dia- he pogut observar que, a més de la cuina i un lavabo, hi ha una altra habitació per a un segon visitant, en aquest cas pintada de verd, però no hi he pogut accedir mai. L’única habitació digna de ser espiada és la meva. Només m’activo quan detecto que alguna cosa es mou, encara que la majoria de vegades les imatges que aconsegueixo no tenen ni una punta d’interès. Ara mateix a la memòria hi tinc gravades les accions dels dos últims inquilins. En qualsevol moment en Giacomo bolcarà tot aquest contingut a l’ordinador i el repassarà acompanyat d’una cervesa glaçada al damunt de l’escriptori.
La primera va ser una turista d’un país nòrdic que va passar tres nits amb nosaltres. Quan tornava de visitar Bolonya es treia les botes -imagino que una tèbia olor de peus s’escampava per l’habitació, tot i que no tinc olfacte- i s’estirava al llit per dedicar uns minuts a la novel·la negra que llegia burxant-se el nas de tant en tant. Més tard se n’anava al lavabo, on es posava el pijama i es rentava les dents. L’endemà al matí feia el mateix per dutxar-se: s’emportava la roba i la tovallola per canviar-se allà dins. Si pogués triar un lloc de la casa on en Giacomo em col·loqués seria al cim de l’espai destinat a la higiene, però ell mai em farà cap pregunta perquè no podria rebre cap resposta per part meva. Durant l’estada a casa nostra, la turista nòrdica no em va permetre espiar ni un centímetre del seu cos. Se’n va anar arrossegant la maleta de rodes amb la mateixa expressió seriosa de quan havia arribat. Va abandonar la novel·la negra -que ja havia enllestit- en una cadira, però en Giacomo la va llençar a les escombraries perquè era en suec.
Llavors va arribar un noi que després de repetir que era periodista i de Barcelona va demanar la clau del wifi i es va tancar a l’habitació per escriure l’article del dia. Va tenir problemes per connectar-se a internet i va llançar unes quantes malediccions. Si no se n’hagués sortit hauria hagut d’acudir a en Giacomo, que estava reclòs a la seva base d’operacions, practicant un dels solos de guitarra, tètrics i virtuosos, per al proper concert dels Legends of Freedom. Li he sentit dir que són “el millor grup de power metal de Bolonya” i que el dia que finalment “vomitin” el seu primer disc “faran furor a tot Europa”. De moment es dediquen a fer versions en locals més aviat modestos, segons li retreuen les noies que esporàdicament passen per casa -l’amo els prepara espaguetis amb ragú de vedella-. En dos anys de trajectòria han aconseguit compondre tres temes: el seu gran hit és Beyond the gates of hell, una proesa de gairebé deu minuts de duració que apel·la a un món “on els elfs fan llargues becaines i les princeses tenen els llavis d’un vermell sangonós”.
Ahir el noi de Barcelona va treballar bona part de la tarda i quan va haver d’anar-se’n va creure convenient comunicar-l’hi a en Giacomo, que se’l va treure de sobre amb les mateixes paraules de sempre:
- You can do whatever you want.
Es va esfumar i no va tornar fins a la una de la matinada. L’endemà va col·locar l’ordinador dins la bossa -blava, a joc amb les parets de l’habitació- i se’n va anar cap a la fira del llibre infantil i juvenil. Ho vaig deduir fàcilment: tenia la taula plena de prospectes que detallaven les activitats de l’esdeveniment. Si la memòria no em falla, més o menys per aquestes dates de l’any passat ens va visitar un editor francès revellit que cada nit portava un home diferent al pis. Abans de posar en pràctica perversions degradants, l’editor treia una màscara d’animal de la maleta -en tenia diverses- i l’hi feia posar al visitant. Si la cosa anava prou bé el convidava a proclamar una estranya consigna en veu alta: “ What pigs are for? ” Una nit va dir al seu amant que aquella frase venia de la pel·lícula preferida dels seus fills, Babe, protagonitzada per un porquet que aprèn a fer de gos pastor.
Si tingués veu demanaria una mica d’acció al periodista de Barcelona, que avui s’ha llevat a primera hora del matí amb cara de pomes agres. Estossegava i es mocava. Es mocava i tornava a estossegar. Ha agafat la roba que penjava, mòrbida, d’una cadira -com si fos la cabellera de l’anterior visitant nòrdica- i se n’ha anat cap a la dutxa. Després ha fugit esperitat cap a la fira. Tant de bo aquesta nit torni a l’habitació amb un pla salvatge que il·lumini la meva lent i pugui acabar formant part d’una de les instal·lacions artístiques d’en Giacomo, que ben aviat, quan tingui el cop de sort que espera -se’l mereix-, seran cobejades pels millors museus i festivals i col·leccionistes.
