24/12/2016

El lot de Nadal

4 min
El lot de Nadal

Entre les moltes feines que tinc assignades a l’institut hi ha la d’encarregar-me que els lots de Nadal arribin a tots els professors. Quan apareix el palet amb totes les caixes de fusta faig una trucada al pis de dalt i comunico la bona nova, com si fos l’enviat especial d’un arcàngel: la meva missió és modesta però indispensable. “Ja els tenim aquí”, dic, i normalment rebo una rèplica entusiasmada del meu interlocutor. Després de penjar el telèfon la notícia corre d’un a l’altre. Al cap d’una estona baixa el primer destacament de professors, els que ja no es poden esperar a obrir el seu obsequi i comparar la collita amb la d’anys anteriors. La meva tasca en el procés d’entrega de lots és senzilla: tothom que el ve a buscar ha de signar en una llista per no anar-se’n amb les mans buides i per evitar que cap espavilat s’emporti dos paquets en comptes d’un; d’aquest últim punt me n’asseguro anant a buscar el material personalment cada vegada, caminant fins al magatzem, obrint la porta d’accés, entrant-hi, traient-ne una caixa de fusta i portant-la fins a les mans de la persona que acaba de gargotejar la firma. La feina del lot de Nadal és la mateixa cada any i té premi, perquè la directora, que sempre és l’última de venir-lo a buscar, em dóna permís per quedar-me el paquet que sobra. “És tot per a vostè i els seus, Alfons -em comunica-. Que passi unes bones festes”.

Aquest any, molt abans que aparegués la directora i el dring de polseres que sempre l’acompanya, ja sabia que hi havia un lot menys i que l’únic que tornaria a casa amb les mans buides seria jo. Dos dies abans de començar les vacances, sortint de l’institut vaig anar fins a Vic en un cop de cotxe per comprar una ampolla de whisky, una de cava, una de vi negre, dues barres de torró i dues llaunes de bonítol de la mateixa marca que normalment ens inclouen al lot. Vaig buscar una caixa de fusta arregladeta per encabir-hi els productes, però no me’n vaig sortir. Tant se valia: a l’Eulàlia li explicaria que se m’havia trencat obrint-la, o que a causa del mal d’esquena -tinc 63 anys- m’era més còmode carregar el pes en dues bosses de plàstic del Carrefour.

L’endemà a última hora del matí vaig sentir que s’acostaven les polseres de la directora. Va signar el paper i em va acompanyar al magatzem per agafar el seu lot i fer el gest de regalar-me el que sobrava. Li vaig donar el seu paquet. “És l’últim”, vaig dir. Es va quedar molt parada que no haguessin arribat els mateixos lots de sempre. “Ha de ser un error”, repetia mentre tornàvem a recepció: com cada any, jo carregava la capsa fins al taulell i un cop allà l’hi entregava, amb la petita diferència que fins llavors havia portat el seu lot i el meu, els dos junts -un sobre l’altre- i, tot i que el pes era doble, la sensació era més reconfortant, perquè la meitat d’aquell botí viatjaria fins a casa.

La directora se’n va anar cap al seu despatx després de demanar-me el telèfon de l’empresa que ens proporcionava els lots. “Això no quedarà així”, em va assegurar. Veia molt difícil -impossible- que aquell malentès s’arreglés abans de tancar les portes de l’institut aquella tarda: allà dins no hi hauria ningú fins després de Reis. Poc abans de plegar, quan la majoria de l’equip docent ja havia desfilat cap a les seves llars, vaig rebre una trucada de la directora. “Pugi al meu despatx tan aviat com li sigui possible”, em va demanar. Només podia obeir-la. Vaig travessar la sala de parets blanques on els professors passen l’estona quan no són dins l’aula, i d’allà vaig recórrer els metres que em separaven del despatx al qual havia d’accedir. La porta estava tancada i vaig haver de picar-hi. Toc-toc. “Entri, Alfons, entri”. Durant el trajecte entre la meva cadira i la cadira d’aquell despatx -d’un plàstic dur, pensat per incomodar la víctima- m’havia convençut que l’objectiu d’aquella visita era comunicar-me que l’institut s’havia decidit a prescindir dels meus serveis. Vaig asseure-m’hi atemorit. El lot de la directora era damunt la taula. “Tingui, Alfons, és per a vostè”, em va dir. Vaig provar de rebutjar-lo però s’hi va oposar, i vaig acabar sortint del despatx amb el paquet a les mans, rosegat per un feixuc sentiment de culpa.

Vaig deixar el lot a casa sense obrir-lo i vaig agafar el cotxe per tornar tot el que havia comprat al Carrefour. Sort que havia guardat el tiquet de compra. Vaig entrar al pis esquitxat de suor nerviosa. L’Eulàlia m’esperava al menjador, amb la caixa de fusta oberta al damunt del sofà i una pregunta a punt de fugir dels seus llavis: ¿com era que, sota l’ampolla de vi negre i la de cava, els torrons, el xoriço i les neules, hi havia una màscara veneciana de color negre i una titola de goma de 22 centímetres de llarg i un gruix espaordidor?

stats