Sóc un cavall
-Posats a parlar d’impactes memorables...
-Ui, ara ve el moment transcendent.
Silenci. El telèfon crepita: ¿potser en Ruben em truca des de casa els seus pares?
-Posats a parlar d’impactes memorables, em sembla que tinc la millor disfressa per a aquesta nit.
El meu amic respon una animalada. Vol picar-me perquè li expliqui de què aniré vestit, però no sóc tan bocamoll com ell i em guardaré el secret fins que sigui l’hora d’enfundar-me la nova pell. Em va costar un ull de la cara en una botiga que em va recordar una escena d’ Eyes wide shut : mentre m’atenien vigilava que cap presència estranya tingués la pretensió de segrestar-me i emportar-se’m fins a una orgia plena d’homes i dones encaputxats.
-Et passo a buscar a les deu.
-Entesos.
Baixo cinc minuts tard transformat en l’animal que la meva germana volia ser de petita. Obro la porta. En Ruben surt del cotxe i em saluda traient-se el copalta.
-Ets la mula més divertida que he conegut mai -diu.
-Sóc un cavall.
Tot seguit intento renillar, però la màscara -massa estreta: angoixant- esmorteeix el so. En Ruben es peta de riure.
-Un cavall? Això és el que tu et penses!
Continua rient.
-No fa gràcia -dic-. Se suposa que tu anaves de pianista de saloon... Amb aquest barret més aviat sembles un puto cobrador del frac.
-Paraula de mula.
-No sóc una mula. Sóc un cavall.
De camí cap a la part alta de la ciutat em parla una vegada més de la noia que es va lligar al Bling Bling la setmana passada. Demà s’han de tornar a veure: aquest és el motiu que l’obliga a repetir que aquesta nit farà bondat.
-El pianista no tocarà ni una sola balada romàntica. Em centraré a executar ragtimes amb professionalitat. I prou. Entens què vull dir?
-És una metàfora bàsica.
A dos carrers de la nostra meta, aturats en un semàfor que algú va plantar sense cap mena de criteri, el cotxe vibra uns segons, com si hagués experimentat un petit terratrèmol, i tot seguit el motor s’apaga. En Ruben renega. Jo m’afegeixo, mecànicament, a les seves malediccions. El següent pas és trucar al servei tècnic i arrossegar el cotxe fins a un racó on no entorpeixi l’escadussera circulació.
-Espero que no triguin gaire.
No se m’acut tornar a renillar: fa estona que m’he tret la màscara de cavall. La tinc a la falda, i a través del meu retrovisor veig la falsa crinera de l’animal, els ulls desbocats i la boca oberta. El gris blavenc de la meva disfressa potser no és gaire afortunat, però en cap cas m’assimila a una mula, tot i que les mules devien tenir un paper destacat al Far West. Llegeixo a la Viquipèdia que són animals “molt forts i resistents”. També m’informo sobre la seva hibridesa: són resultat “de l’encreuament entre un exemplar de cavall (mascle o femella) i un exemplar d’ase (mascle o femella)”.
-Si mai arribem a la festa... -començo, però no sé com continuar-. Tio, avui tinc memòria de peix.
-Memòria de peix i cos de...
-Calla.
En Ruben fuma amb la finestreta abaixada. Un dòberman ens borda des de darrere la porta d’entrada a una propietat fastuosa. Ja fa estona que hem exhaurit els segons que la bèstia tolera que algú estigui tan a prop seu. Si fóssim lladres aniríem armats de debò i podríem liquidar-lo d’un tret: tenim les pistoles de joguina abandonades als seients de darrere, i l’home del servei tècnic s’hi fixa de seguida, poc després d’estudiar les nostres disfresses amb un somriure.
-Bona nit, senyor cavall -ha dit-. Bona nit, senyor...
-Sóc un pianista de saloon. Anem a una festa del Far West.
-Esteu segurs que no teniu segones intencions? -ha continuat, assenyalant les armes-. I si fóssiu pistolers disfressats de cavall i pianista, a punt d’un robatori històric?
L’home acaba passant més d’una hora intentant arrencar el cotxe, però no se’n surt. En Ruben se’n va al taller amb ell, però de camí em deixen a la casa on havíem estat citats. De dins en surt música country i trets -que en realitat són petards inofensius-. Abans de picar al timbre, mentre el meu amic i el tècnic s’allunyen amb la furgoneta que remolca el cotxe avariat em sento el cavall més solitari del món: l’esforç de trobar un genet se’m fa simplement insuportable.
