Vuit potes

En Rob era una esponja i vivia al fons del mar, entre les illes de Lipsi i Marathos. En quedaven poques com ell, perquè els pescadors havien fet una feina excel·lent -o terrible- i les havien anat caçant gairebé totes. El Telenotícies submarí hi dedicava un reportatge uns dies enrere. En Rob estava tirat al damunt del sofà, esgotant els últims minuts de descans abans d’anar a treballar, i les imatges que va veure el van estremir. Era una esponja sentimental: es va posar a plorar fent un gran enrenou.

-Què et passa, Robbie? -va dir la Nug.

Sortia del lavabo -s’acabava de dutxar-, i encara tenia el cap i les vuit potes empastifats de sabó. La Nug, diminutiu de Nugget, era un popet preciós. Igual que en Rob, no es deia d’aquella manera, però tots dos s’havien americanitzat el nom. A la majoria de pel·lícules que miraven era estrany trobar-hi personatges que es diguessin Panagiotis o Theofania. De fet, en Rob s’havia guanyat el sobrenom per culpa d’una altra esponja marina, en Bob, que protagonitzava una sèrie de dibuixos. Alguns amics i coneguts li aixecaven la camisa, assegurant-li que aquell Bob era parent llunyà seu i que si mai aconseguia creuar el Mediterrani, l’oceà Atlàntic i bona part del Pacífic trobaria la seva mansió i li donaria un paper secundari. “Et faràs ric, tio”, li deien. Ell pensava que era una estratègia per perdre’l de vista: arribar fins a Patmos -que quedava a pocs quilòmetres de distància- ja li semblava una odissea.

-Rob. Escolta’m -va insistir la Nugget-. Què tens? Per què plores?

En Rob va assenyalar la televisió.

-Acaben de passar un reportatge terrible sobre l’extermini d’esponges.

-Ja hi tornem a ser.

-Han ensenyat estadístiques i tot! -va cridar-. En els últims vint anys els pescadors han empresonat més d’un 80% de les esponges del Dodecanès. Estic perdut!

-Calma’t una mica, vols?

-Com vols que em calmi, Nug? El meu futur és terrible.

La Nugget va desaparèixer uns segons al lavabo i en va tornar a sortir amb un got i dues pastilles, que en Rob va tenir feina per desenganxar del tentacle. Se les va prendre, va empassar una mica d’aigua i es va tornar a deixar caure al damunt del sofà. Ella es va escarfoxar en una butaca. Llegia una novel·la d’un peix de riu romanès que estava força de moda entre la comunitat de lletraferits.

Al cap d’una estona, en Rob se’n va anar a treballar. Caminava amb cautela, mirant amb recel en direcció a la llunyana superfície del mar. ¿I si un pescador pretenia fer l’agost amb el seu petit cos groguenc?

Quan va entrar a la cuina del restaurant es va adonar que era l’últim: les altres esponges estaven enfeinades rere els fogons, preparant hamburgueses i racions de patates fregides. Sempre que veia la fregidora amb una ració de nuggets a dins daurant-se pensava en l’origen del sobrenom del seu popet. Això l’animava a saludar els companys, vestir-se amb l’uniforme de cambrer i començar a servir plats i begudes. Les esponges eren la mà d’obra més barata dels restaurants de fast food. Cobraven un sou ridícul. El comitè d’empresa, format per treballadors tan submisos com en Rob, feia anys que era incapaç d’aconseguir cap millora salarial. El restaurant, però, continuava funcionant al ritme de sempre, governat per la mateixa elit de crustacis que també controlava les bugaderies, les perruqueries i, des de l’any passat, l’única botiga d’electrodomèstics del poble.

Mentre atenia els clients -que podien arribar a ser criatures d’una gran estultícia- en Rob pensava en el pla que li rondava pel cap. Era una obsessió recent, però potser li canviaria la vida. Tot havia començat quan havia llegit un article sobre el sashimi, una de les tendències culinàries que feien furor al mar del Japó: consistia a “oferir filets prims de peix cru als comensals més selectes”. En Rob s’havia convençut que podia importar aquella moda, però necessitava aconseguir una mica de matèria primera. El seu cervell era limitat i ple de forats, però aquella nit va arribar a una conclusió definitiva: havia de demanar a la Nug que es deixés amputar una de les vuit potes per servir-la, degudament trossejada, al soci capitalista amb qui volia fer equip per obrir un restaurant de luxe.

-No et demano gran cosa: al cap i a la fi encara et quedaran set extremitats precioses -es va imaginar que li diria.

Tornant cap a casa després de fer un parell d’hores extres, esgotat i mig borratxo, en Rob va agafar una drecera que va ser la seva perdició. Va acabar presoner a la barca d’un pescador sorrut, envoltat de desenes d’esponges que, com ell, s’anaven desinflant lentament. Passarien la resta dels seus dies ensabonant els cossos de turistes sexagenaris de pell esblanqueïda.