18/01/2017

La política en temps de Twitter

3 min

Encara que avui sembli la prehistòria, no fa tants anys que els telenotícies del vespre eren la principal font d’informació de la població. En aquell moment no hi havia gaires opcions: uns pocs canals de televisió que, més o menys a la mateixa hora, coincidien a oferir informació política generalista. Des del moment que hi va haver més d’un canal, hi havia matisos i punts de vista diferents, esclar. Però, en tot cas, l’agenda política i mediàtica era, bàsicament, compartida. Els ciutadans, tant si estaven interessats en la política com si no ho estaven gaire, acabaven estant exposats a aquesta font d’informació comuna. La televisió, en moltes llars, estava engegada, i les notícies del vespre assolien uns nivells d’audiència que avui difícilment es poden imaginar.

En aquell context, òbviament, hi havia fonts alternatives d’informació. La premsa escrita i la ràdio, per les seves característiques, han ofert sempre més diversitat. Però el que marcava la pauta eren, en tot cas, les principals cadenes generalistes. Ara, tanmateix, ja no sembla que aquest sigui el cas: amb el creixement exponencial de fonts d’informació, el paper central de les notícies del vespre s’ha afeblit. La multiplicació dels canals de televisió, primer, i la generalització de l’ús d’internet, després, han transformat profundament la manera com els ciutadans es relacionen amb la informació política.

A priori, disposar fàcilment de més informació i més diversa és enriquidor i positiu. L’enorme concentració d’influència política que suposava el panorama mediàtic anterior era una font de desigualtat política i posava límits al pluralisme polític. Tanmateix, no hem trigat gaire a veure com el nou escenari, de fragmentació de les fonts d’informació, no és l’ideal que alguns tecnòfils van voler veure, i fins i tot té algunes conseqüències no tan desitjables.

En primer lloc, ha contribuït a augmentar les desigualtats de coneixement sobre política entre els que hi estan interessats i els que no. Abans més o menys tothom estava exposat a uns nivells mínims d’informació. Avui és molt fàcil per a qui no està gaire interessat en la política escapar d’aquesta informació i consumir només entreteniment. I, per contra, els més interessats en política tenen múltiples opcions per tenir una exposició contínua a informació de tot tipus.

Aquest fenomen, detectat ja l’any 2005 pel politòleg Markus Prior, ha provocat una creixent polarització entre uns sectors de la ciutadania que cada cop acumulen més informació sobre política i uns altres que, per contra, cada vegada tenen uns nivells de competència més baixos. I com que l’interès per la política està relacionat molt directament, entre altres coses, amb el nivell educatiu, això reforça els efectes de les desigualtats socials en el coneixement polític i, en última instància, també en la participació i l’abstenció.

Però no es tracta només de les diferències en els nivells de coneixement polític: també hi ha la qüestió de la polarització de posicions. La facilitat per triar les fonts d’informació ens permet escoltar només aquells mitjans que diuen el que ens agrada sentir. És la política de les bombolles informatives que mencionava Barack Obama en el seu discurs de comiat, i que també és força visible a casa nostra, per exemple en el debat sobre la independència. És una tendència ben natural: sovint és més fàcil i reconfortant consumir només informació que ens dona la raó.

De fet, hi ha una recerca creixent sobre la comunicació política a les xarxes socials que ha mostrat, de manera relativament consistent, que el debat sovint s’hi estructura en línies ideològiques. És cert, com ha demostrat el politòleg Pablo Barberá, que potser s’ha exagerat aquesta tendència, i que a les xarxes socials els ciutadans s’exposen també a opinions de gent amb qui tenen vincles més febles, que solen ser més plurals. Però el mateix Barberá mostra també que la discussió política a Twitter està molt dominada per individus amb posicions ideològiques polaritzades.

Tot plegat té, potencialment, unes implicacions molt profundes per a la manera com es formen i reprodueixen les opinions i creences polítiques. Certament, de vegades correm el risc d’exagerar la novetat -al capdavall, quan el debat polític es feia fonamentalment cara a cara també estàvem exposats prioritàriament a posicions semblants a les nostres-. Però aquesta transformació segurament ha tingut un paper important en l’evolució recent del debat públic en algunes democràcies del nostre entorn, i no és aliena a fenòmens com el de Trump.

stats