Publicitat
Publicitat

AUSTERITAT, EL MÓN LOCAL

Els dilemes de la fusió de petits municipis

Fusionar pobles en milloraria l'eficiència, però pot afectar la qualitat democràtica

Fa dècades que a Europa hi regna l'anomenat principi de subsidiarietat, que ve a dir que tot el que pugui fer un nivell de govern més proper als ciutadans no ho hauria de fer un nivell superior. Aquest principi ha estat el motor de la descentralització política a molts estats, però sobretot del progressiu enfortiment dels governs locals, que han anat acumulant poder. Ara, la crisi econòmica i financera ha posat en qüestió aquesta tendència, i ha fet reviure, també a Catalunya, el debat sobre la fusió de municipis.

El cas més recent és el de Grècia, que, com Portugal i condicionada per les polítiques d'austeritat, va posar en marxa el 2011 l'anomenat pla Kallikratis per fusionar municipis. Grècia va passar de 900 a 325 municipis, amb uns 32.000 habitants de mitjana, enfront dels 8.000 de Catalunya, els 5.700 de l'Estat i els 1.800 de França.

Fora del context de crisi i d'austeritat, existeixen força precedents de fusió de municipis. Un de molt rellevant el trobem a Dinamarca, on el 2007 es va implantar una reforma de l'administració local que va reduir el nombre de municipis de 270 a només 98, pràcticament tots de més de 20.000 habitants.

A Catalunya, s'han succeït, sense èxit, les propostes en aquesta línia. Un grup d'experts coordinat per Miquel Roca va proposar el 2000 la supressió de tots els municipis de menys de 250 habitants, i mecanismes de cooperació per als municipis amb menys de 1.000. Més recentment, Núria Bosch i Albert Solé-Ollé, en l'informe de l'Institut d'Economia de Barcelona sobre Federalisme Fiscal del 2012, proposen establir una mida mínima d'uns 5.000 habitants. Altres estudis, basats en el cas suís, apunten que per sota de 500 habitants els ens locals tenen greus problemes de cost i qualitat a l'hora de proveir serveis. La fusió de municipis, tanmateix, planteja alguns dilemes que fan que el debat sigui complex. En repassem tres.

Eficiència o democràcia

Precisament l'argument de l'eficiència econòmica i de les capacitats administratives ha estat el més utilitzat per defensar la fusió de municipis. La idea és senzilla: d'una banda, entitats més grans poden prestar serveis a un cost per unitat menor gràcies a les economies d'escala i, d'una altra, una mida més gran permet l'existència d'una administració municipal professional i eficaç. Sobre el paper, els avantatges econòmics són inqüestionables.

Tanmateix, la recerca sobre l'impacte de fusions de municipis mostra una millora substancial en la qualitat dels serveis però no necessàriament una reducció de costos. Les raons tenen a veure amb el fet que les fusions solen anar acompanyades d'un increment de transferències als ens locals i amb el fet que, potser, l'estalvi es fa visible després d'un cert temps, ja que mesures claus com la reducció de plantilles solen dilatar-se.

Aleshores, quins arguments hi ha per mantenir la fragmentació? Bàsicament, són de caràcter polític. Nombrosos estudis demostren que en entitats polítiques més petites la democràcia funciona millor: hi ha més oportunitats per a la participació dels ciutadans, i aquests poden incidir més en les decisions dels representants. A més, aquests acostumen a conèixer millor les preferències de la ciutadania, i la seva actuació s'ajusta més al que volen els votants.

Fragmentació o autonomia

Un altre dilema que planteja la fusió de municipis té a veure amb la relació entre la fragmentació del mapa municipal i l'autonomia local. Si tenim molts municipis petits és probable que la seva autonomia sigui limitada: els problemes d'eficiència i poques capacitats administratives dels ajuntaments petits a la pràctica tendeixen a portar a una centralització de la provisió de serveis en nivells administratius superiors. A voltes, per tant, l'alternativa a la fusió és mantenir nominalment uns ens polítics amb poques competències reals. Dinamarca és un bon exemple d'això: la mida dels municipis (56.000 habitants de mitjana) es correspon també amb unes autoritats locals molt fortes que gestionen, entre d'altres, la sanitat, l'educació i els serveis socials. De fet, la despesa dels ens locals danesos representava el 2009 el 63% de tota la despesa pública, 13 punts més que la suma d'ajuntaments i comunitats autònomes a l'Estat.

Finalment, hi ha una tercer dilema, en aquest cas entre igualtat i representació. Les unitats petites milloren la qualitat de la democràcia i la representació, però el fet de dividir el territori en petits municipis socialment homogenis pot reforçar les desigualtats socials. Tenir administracions locals més grans, que incloguin zones amb realitats socioeconòmiques diverses, pot ser un bon mecanisme per combatre les desigualtats socials i distribuir els recursos de manera més igualitària.

Tanmateix, la realitat fins ara va en una altra direcció i a Catalunya s'hi han vist més segregacions que fusions les últimes dècades. La resistència política i ciutadana a la fusió de municipis sol ser molt gran. Per això, experts com Germà Bel han plantejat fórmules per millorar l'eficiència dels ens locals sense passar per la fusió. Les alternatives passen per la cooperació entre municipis o, directament, per l'externalització de serveis. Això pot reduir els costos però també pot dur a una superposició de nivells administratius o dificultar el control dels proveïdors externs.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT