18/02/2017

La fi del consens monàrquic

3 min
Les esquerres són les que valoren pitjor la casa reial tot i no tenir una alternativa republicana.

PolitòlegEl procés independentista català és, probablement, la principal amenaça d’inestabilitat que pateixen les institucions espanyoles, però no és l’única font de tensió institucional. Ja des d’abans de la crisi s’havia estès a l’estat espanyol, com en altres països del sud d’Europa, una síndrome de desafecció i desconfiança institucional. I arran de la crisi que arrenca el 2008 això s’ha aguditzat molt. El mal funcionament de les institucions, incapaces de protegir la ciutadania dels efectes socialment devastadors de la crisi, assolades per un reguitzell inacabable de casos de corrupció i sovint capturades pels interessos del capitalisme d’amiguets en són, probablement, els principals responsables.

Els sistemes democràtics estan ben preparats per afrontar pèrdues de confiança en els governs: les eleccions permeten canviar els que hi són al capdavant per uns altres governants. El problema de debò es planteja quan la pèrdua de confiança afecta les institucions permanents, que no canvien amb les eleccions. I és especialment problemàtic si, com és el cas espanyol, la rigidesa constitucional en fa molt difícil la reforma.

El cas de la monarquia és especialment greu. En el disseny de la Constitució del 78, la monarquia jugava un paper estabilitzador. És el paper habitual dels caps d’estat en sistemes parlamentaris. Però, a més, en el cas espanyol era especialment estratègic perquè feia de baula entre la legitimitat franquista i una nova legitimitat construïda a partir del relat oficial de la transició a la democràcia.

Crisi de legitimitat

Durant molts anys, la protecció política i mediàtica de la monarquia va ser absoluta. I va donar els seus fruits: la monarquia era, tradicionalment, la institució de l’Estat més ben valorada, a molta distància de les altres. Durant els anys 90 la confiança mitjana en la monarquia era, segons el CIS, d’entre 6 i 7 punts en una escala de 10. I es va mantenir per sobre del 5 fins al 2010. Després de l’esclat del cas Nóos la mitjana ha estat sempre per sota del 5, si més no fins a l’abril del 2015, que és l’últim cop que el CIS ho va preguntar en un dels seus baròmetres.

Però el problema de la monarquia espanyola va més enllà del desgast general: les dades mostren com aquest desgast s’ha concentrat especialment entre els ciutadans d’esquerres. La monarquia sempre havia tingut més suport a la dreta de l’espectre ideològic, però ara aquesta distància s’ha aguditzat molt. Com mostra la gràfica de la pàgina anterior, a l’esquerra la caiguda de la confiança entre el 1998 i el 2015 ha sigut d’uns tres punts, mentre que al centredreta ha sigut de prop de dos punts. I a la dreta del tot no s’aprecia cap caiguda.

Això té implicacions importants. Una institució com la del cap d’estat, en principi, hauria de ser ideològicament neutra, sobretot quan no és escollida. Però avui a l’Estat la monarquia té un biaix marcadament de dreta. Sembla que un cop esgotat el crèdit provinent del relat oficial de la Transició, i un cop destapades algunes de les vergonyes de la família reial, a la monarquia espanyola li queda poca cosa més que la legitimitat tradicional. I, lògicament, això li garanteix el suport, només, de la dreta social i política. Ara bé, tota aquesta evidència contrasta amb l’actitud de l’esquerra espanyola. El PSOE manté intacte el compromís amb la monarquia, i Podem ha optat per una actitud ambigua, que no acaba de quadrar amb el que pensa la seva base social.

stats