Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

L’adéu de Tito i les lliçons que ens deixa

En el dolor, el barcelonisme ha transmès la seva millor cara a la resta del món. Més o menys trencats per la fatal notícia, tots hem estat al nostre lloc. La família, el més important, ha pogut rebre el suport massiu de gent de tota mena sense perdre la intimitat imprescindible per conviure amb una tragèdia així. El club ha estat a l’altura improvisant un espai de condolences modèlic on hem pogut compartir experiències emotives en un moment extremadament difícil. L’adéu de Tito Vilanova ha tingut la dignitat d’una Lliga de 100 punts.

Els britànics, hereus d’un imperi i inventors d’això del futbol, tenen una capacitat innata per retre honor al seu passat. Un passeig per Stamford Bridge, Old Trafford o Anfield és una màquina del temps. Els nens de Manchester, Leeds o de qualsevol barri de Londres tenen la lliçó apresa de les gestes passades dels que van fer possible la supervivència del seu club o el moment enyorat de l’excel·lència passada. Aquí, entretinguts com estem en baralles intestines i lluites fratricides, tot just comencem. I amb Tito Vilanova no ens podem permetre errors.

Circula pel club la idea de batejar una instal·lació important amb el nom del tècnic guanyador de l’última Lliga que ha ingressat al Museu. O el nou Miniestadi o el camp d’entrenament de la Ciutat Esportiva on el primer equip treballa dia sí dia també. Gran iniciativa. No tinc cap dubte que la junta directiva impulsarà unànimement un moviment com aquest. Tito Vilanova i Guardiola van fer la pressió necessària per catalitzar el trasllat de l’activitat esportiva del primer equip a la Ciutat Esportiva. I allà va instal·lar el seu laboratori d’alquimista imprescindible per excel·lir en el futbol d’una manera que la perspectiva històrica s’encarregarà d’homenatjar. No seria gens contra natura que el camp d’entrenament o el futur Miniestadi que s’hi ha de construir al costat tinguessin l’honor de lluir el nom de Vilanova.

Trencats pel dolor ens hem agradat. Potser no és la paraula. Trencats pel dolor ens hem sentit orgullosos de com hem reaccionat tots. Escalf a la família, respecte a l’actitud de Tito Vilanova en la lluita contra la malaltia, catarsi col·lectiva a l’espai comú del Camp Nou, honor a la memòria d’un dels mites del més que un club... Aquests dies hem estat una mica més britànics i menys com som sempre. Potser aquesta és una de les últimes lliçons que ens deixa Tito Vilanova. Descansi en pau.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF