07/08/2016

La repetició

3 min
La repetició

Quan una cosa s’ha intentat i el resultat ha estat el fracàs, tornar-ho a intentar té l’avantatge de l’experiència i el desavantatge del cansament que inevitablement suposa la repetició.

El resultat de les primeres eleccions no va permetre als partits polítics arribar a un govern; el resultat de les segones va pel mateix camí. El binomi periodisme-política ha creat una dependència mútua, perversa i autista. Tots o quasi tots els mitjans de comunicació i els comentaristes polítics avaluen les alternatives en clau electoral -quants vots es poden guanyar o perdre si es fa una cosa o l’altra- i això és el que més interessa als polítics, o l’únic. Però no a la ciutadania, que vol solucions per resoldre el problema de la manca de govern, no perquè hi hagi ministres o president sinó perquè hi hagi un grup polític que, compartint plans i visions, ho transformi en programes i accions.

El PP ha guanyat les eleccions però s’ha distanciat de la resta de partits, fins i tot dels propers a la seva ideologia. El seu indiscutible èxit electoral li fa més difícil l’acord perquè, sentint-se reforçat, dubta de cedir per negociar amb altres partits per por als seus votants. Si li han atorgat en les darreres eleccions una confiança reforçada, no pot “trair-la ara”.

Ciutadans va dir clar i net que no volia Rajoy com a president del govern. L’afirmació era excessiva i intrusiva. No és C’s qui ha de determinar qui lidera el PP, sinó els seus votants i militants. Ara té el problema: pot arribar a l’abstenció sense desdir-se del que va dir, però no li pot donar el vot afirmatiu. És una antinòmia perquè, sent properes les ideologies de C’s i el PP, el que sí que li pot imposar el primer al segon per donar-li el vot afirmatiu és un programa de govern -si no totalment comú, sí almenys parcialment compartit-, però mai pot condicionar-li el líder. Si C’s no dóna el vot afirmatiu al PP, el govern d’aquest partit, amb només 137 diputats, i més encara si no hi ha un pacte de govern explícit, és insuficient per fer una tasca de govern seriosa.

El PSOE està en un atzucac. El seu secretari general s’ha oposat radicalment, com C’s, a permetre a Rajoy ser president, però el seu comitè federal no vol pactar ni amb Podem ni amb els nacionalistes. És l’estratègia perfecta perquè Pedro Sánchez caigui en un cul-de-sac o hagi d’empassar-se les seves pròpies paraules i permetre a Rajoy arribar a president. Perversament, es podria pensar que aquesta estratègia està dissenyada per fer fracassar el secretari general i forçar un relleu que té candidats declarats. Per què el PSOE no imposa al PP, a canvi de la seva abstenció, determinades reformes que una gran part de la població veuria amb interès? La resposta és evident i visible: perquè l’interès de la ciutadania no és el més rellevant; és l’interès dels partits i els seus líders el que compta.

Podem sap que és l’oposició en qualsevol escenari i no participa d’aquest joc; necessita temps per consolidar-se com a partit.

Els partits nacionalistes ja saben que ningú vol els seus vots per por de ser acusats de pactar amb els que “volen trencar Espanya”, una afirmació en negatiu que defensa la independència.

Som demòcrates amb limitacions, però el problema és que la nostra cultura política és primària i parroquial: ens importa menys l’interès general i el pacte que l’interès corporatiu i la demostració de força. Encara no sabem acordar prou per avançar.

La política del tot o res, del som amics o som enemics, és primitiva i un pèl infantil. Els nostres polítics encara no han entès que avui el món políticament no va així. Només cal mirar Holanda, Bèlgica, Dinamarca, etc., de fet, l’Europa Occidental tret del Regne Unit i França -que tenen vot majoritari i no proporcional directe o corregit-, per entendre que els governs derivats d’aquesta llei electoral són habitualment de coalició o amb pacte de legislatura per poder tenir una base parlamentària suficient que permeti practicar polítiques que siguin més de fets que no pas declaratives.

Mandela va dir: “Si deixem que la nostra llum il·lumini, donem als altres inconscientment la capacitat de fer el mateix. Quan ens alliberem de les nostres pors alliberem els altres de les seves”. Si els partits presentessin les seves alternatives programàtiques, aquestes alternatives podrien ser discutides i compartides entre ells sense “pors electorals”, i això podria ser l’inici d’un diàleg fructífer.

Tot això és conegut. Cansa explicar-ho: no hi ha res menys interessant que repetir evidències...

stats