04/06/2017

Cooperació, equilibri i Trump

3 min

Occident, a partir de l’any 1945, ha basat l’ordre mundial en la cooperació i l’equilibri. Això ha forjat el poder dels Estats Units, la prosperitat d’Europa i el creixement i l’estabilitat del Japó i el Canadà. La base ha estat el lliure comerç, el seguiment dels tractats internacionals, el respecte dels drets humans individuals i col·lectius, la protecció del medi ambient... És a dir, la creació d’un ordre mundial basat en el liberalisme i la inviolable sobirania de les nacions. Certament hi ha hagut excepcions, però aquesta ha estat la tònica de la política d’aquests anys.

L’arribada del president Trump suposa la fi d’aquests principis, canviats de sobte per l’ America first. El terratrèmol destructiu de la política practicada durant 70 anys, que ha portat un període de creixement econòmic i pau a Occident com mai s’havia vist, no ha estat extern com es va témer durant la Guerra Freda, sinó intern: l’arribada a la Casa Blanca del president Trump.

Amb motiu de la creació de l’ONU a San Francisco, el 1945, el president Truman va dir: “Hem de reconèixer que, sigui quina sigui la nostra força, hem de renunciar a usar-la segons la nostra voluntat i interès”. Trump, 70 anys després, ha dit que això ja no s’aplica als EUA.

El president Trump, amb una ideologia simplista i no contrastada, pensa que els interessos nacionals es defensaran millor des de l’ultranacionalisme i la imposició que des de la negociació i la col·laboració. La història prova que aquesta creença és errònia: dues guerres mundials ho demostren. Per a ell, les aliances polítiques són, com els negocis, contingents. Les contraparts sempre han de pagar. Es canvien quan convé, tot basat en la immediatesa de l’evidència i la demostració del benefici propi a curt termini. La manca de confiança que aquest principi produirà en els amics reduirà de manera significativa el valor de les aliances dels EUA.

El comerç és per a Trump un joc de guanyadors i perdedors, de suma zero, no un mecanisme on tots hi poden guanyar perquè el comerç crea valor i es reparteix entre les parts. Aquesta errònia convicció l’ha portat a retirar els EUA del Tractat Transpacífic de Comerç.

El suport i la contribució econòmica dels EUA a les institucions internacionals -ONU, NAFTA, OCDE, etc.- volen posar-se en qüestió perquè es consideren parcialment inútils, sense entendre que el seu poder es basa en aquestes institucions. La utilitat que aporten és el que ha propiciat la gran força i influència dels EUA, però també dels seus aliats, és a dir, la més gran eficàcia diplomàtica i presència política d’Occident.

El president Trump menysprea la riquesa cultural i social que la immigració ha suposat per als EUA des del segle XIX. La política d’immigració americana ha estat modulada per un nacionalisme civil i no ètnic, per compartir valors i principis i per la idea, consagrada com a principi essencial, de la igualtat de tots davant la llei. En la seva visió, aquesta plataforma social i econòmica no és més que un terreny de joc per fer millors negocis.

És simplement un fet provat que la col·laboració entre democràcies sempre ha estat més fàcil que entre autocràcies, perquè està basada en conviccions morals i valors compartits. Com diu John Ikenberry en un article recent, per al president Trump és igual tractar amb autocràcies que amb democràcies, amb el president Putin que amb la cancellera Merkel. Li importa només el benefici, l’ America first.

És força probable que Europa i el Japó canviïn la seva política exterior i les seves aliances, perquè la confiança en els EUA s’afeblirà. Si això passa, serà inevitable que la força i la influència dels EUA es redueixi, exactament el contrari del que el president Trump diu pretendre.

Tot això, sens dubte, representa un gran perjudici per a Occident i els EUA, però encara no és possible quantificar-lo perquè depèn d’una personalitat imprevisible i capriciosa, que farà mal o molt de mal, i que és incapaç de generar confiança en els amics i respecte en els adversaris.

Acomiadar el director de l’FBI i amenaçar-lo perquè no reveli el contingut de les seves converses és clarament un abús de poder i una intimidació inacceptable. Revelar secrets d’estat al ministre rus d’Afers Estrangers és danyar les fonts d’informació, i comporta un ridícul per a l’administració americana perquè Rússia ha ofert revelar el contingut de la conversa per demostrar la seva irrellevància: el president Trump defensat davant dels seus col·laboradors per Rússia...

La destitució és probable perquè el ritme d’errors comesos és tan gran que és difícil que no caigui en un que sigui motiu d’impeachement. El temps que passi fins que això succeeixi implica un dany greu però inevitable, perquè en una democràcia els fets han de ser provats. Ara per ara el president Trump és salvat d’ell mateix per allò que ell menysprea de manera manifesta.

stats