13/06/2015

Teresa Forcades, entre el Cèsar i Déu

3 min
Teresa Forcades, entre el Cèsar i Déu

Diuen els Evangelis que els fariseus preguntaren a Jesús si calia pagar tribut als romans. Aquest, amb un denari a la mà, va demanar-los de qui era aquella efígie. “Del Cèsar”, respongueren uns interrogadors, a qui desconcertà dient-los: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. El natzarè no caigué en el parany dels qui volien comprometre’l amb a la insubordinació contra Roma. Les paraules de Jesús es poden interpretar com una prefiguració de les relacions entre poder polític i poder religiós. Un vincle complex, fe i poder, que amb l’entrada en política de Teresa Forcades torna a l’actualitat.

Ja els primers segles del cristianisme estan marcats a Orient i a Occident per l’enfrontament entre el poder espiritual del papa com a vicari de Crist i el poder terrenal de l’emperador com a governant ungit per Déu. Amb el primer mil·lenni i l’eclosió medieval, el clergat esdevé poder feudal i peça política de primer ordre. Figures com l’abat Oliba gaudeixen d’influència decisiva, mentre reis i nobles funden ordes i monestirs i diversos sobirans ascendeixen als altars. A Catalunya, l’any 1359 el bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles és escollit primer president d’una nova institució tributària anomenada Generalitat de Catalunya.

A cavall de l’Edat Mitjana i la Moderna, els eclesiàstics esdevindran homes de confiança d’uns monarques cada vegada més poderosos. El cardenal Cisneros, per exemple, tindrà un paper polític de primera magnitud com a regent de Castella. Però serà en ple segle XVII que Armand Jean du Plessis de Richelieu, conegut per la seva dignitat cardenalícia, arribarà a primer ministre de França, i transformarà la monarquia gal·la en l’estat centralitzat i absolutista per excel·lència, en una època de disputes religioses i enfrontaments pel control polític d’Europa. La seva mà dreta serà el caputxí Josep de París, conegut com l’Eminència Grisa, i el seu successor un altre cardenal, Giulio Mazarino. Amb el cardenal Richelieu hi tindrà tractes un canonge català, Pau Claris, que al capdavant de la Generalitat proclamarà la República Catalana sota protecció francesa l’any 1641.

Més d’un segle després, el baix clergat francès participarà en la conversió dels estats generals en l’Assemblea Nacional, a les albors de la Revolució Francesa, i Charles Maurice de Talleyrand protagonitzarà una meteòrica carrera d’eclesiàstic a gran diplomàtic i habilíssim polític. El segle XIX espanyol és ple de clergues polítics: a les Corts de Cadis, amb diputats com el mataroní Jaume Creus, i, més endavant, amb figures com el filòsof Jaume Balmes o el confessor Antoni Maria Claret, que gaudiran d’influència notable en el convuls regnat d’Isabel II. Durant la Restauració, l’arquebisbe de Barcelona José de Urquinaona destacarà per la seva defensa dels interessos industrials de Catalunya al Senat, fet que li valdrà una plaça al bell mig de Barcelona.

Capellans, frares, pastors i popes ortodoxos participaran en els esdeveniments més significatius del segle XX. A Rússia, el sacerdot Georgi Gapon encapçala la manifestació que acabarà en el Diumenge Sagnant de Sant Petersburg de 1905, l’obscur Rasputin es fa un lloc a la cort tsarista i l’exseminarista Ióssif Stalin esdevé un dels protagonistes de la Revolució Soviètica. Les Corts de la II República Espanyola, que proclamen la separació de l’Església i l’Estat, també tenen un sacerdot, el diputat republicà radical Luis López-Dóriga. Amb l’ocupació nazi de Txecoslovàquia, el capellà Josef Tiso esdevé primer ministre de l’Eslovàquia titella dels alemanys. En el nou món posterior a la guerra, l’arquebisbe Makàrios III és elegit democràtic l’any 1959 primer president del Xipre independent.

Els darrers anys ofereixen més exemples de religiosos polítics: Ernesto Cardenal, ministre de Cultura de Nicaragua; el brasiler Frei Betto, assessor de Lula da Silva; el bisbe Fernando Lugo, president del Paraguai, o el català Lluís Maria Xirinacs, senador a les Corts Constituents. Actualment, més enllà del poder terrenal del papa com a cap de l’estat del Vaticà i del bisbe de la Seu d’Urgell com a copríncep d’Andorra, el pastor evangèlic Joachim Gauck ostenta la presidència de la República Federal Alemanya. Si finalment la religiosa benedictina Teresa Forcades esdevé candidata a la presidència de la Generalitat de Catalunya no serà un cas únic de persona consagrada ostentant càrrecs polítics. L’única diferència amb els seus predecessors serà que, en aquest cas, es tractarà d’una dona, d’una monja; aquest sí, un cas fins ara sense precedents.

stats