Sorolls de guerra?

La dimissió forçada, més aviat destitució dissimulada, del fiscal superior de Catalunya és un episodi que suposa un increment de la intensitat dels enfrontaments entre el govern de l'Estat i el català. És sobretot un gest de preparació per a la batalla, tal com ha dit clarament el ministre Gallardón en justificar-ho dient que "una persona que pensa així queda desautoritzada per haver d'intervenir posteriorment en el procés..." M'han preocupat més les paraules del ministre que la decisió del fiscal. El govern Rajoy ha demostrat que està disposat a fer les coses que li convenen, acceptant fins i tot un cert rebuig dels estaments professionals espanyols afectats, i corrent el risc d'un cert ridícul davant de l'opinió pública internacional. Remoure una persona per dir que seria bo que els catalans poguessin expressar la seva voluntat sempre que sigui dins de la legalitat és un greu error democràtic, molt més greu que l'error dels que, aquí, van declarar fa uns mesos que la consulta es faria tant si fos legal com si no. Per sort això segon només va ser una declaració, i s'ha matisat sobradament; en canvi, la destitució és un acte en el qual no crec que hi hagi marxa enrere i dóna una imatge molt negativa del govern espanyol.

Hem de deixar de sorprendre'ns per les coses que passen un dia rere l'altre, i hem de tenir consciència que estem encetant una guerra. Evidentment, una guerra sense soldats, espases ni tancs, però sí amb altres armes polítiques, mediàtiques, legislatives i econòmiques, tal com vaig respondre a un alt responsable del govern català després de les eleccions: "No, els tancs no ens els enviaran, però els diners tampoc, i altres coses també faran". És cert que la guerra no la vam encetar nosaltres, però això no vol dir que no hi sigui. No sé si la va encetar el PP en presentar un recurs contra l'Estatut aprovat pel Congrés de Diputats i referendat pel poble català, o la va encetar el Tribunal Constitucional amb la seva sentència que trencava radicalment l'esperit de la Constitució i passava per sobre del pacte entre la sobirania del poble espanyol i la del català. Però està encetada per les dues bandes. La va continuar el govern Rajoy, i la vam aprofundir nosaltres en elevar el to de la reivindicació des del pacte fiscal fins a la independència.

Siguem realistes. Històricament, l'aparició d'un nou estat és sempre el fruit o d'un pacte o d'una guerra. Fins fa poc eren guerres cruentes, amb bombes i morts; ara hi ha moltes altres armes, evidentment més civilitzades, però que també fan patir molta gent. Abans morien sobretot els joves; ara pateixen sobretot els més febles.

Ens convé tenir presents algunes coses a fer: 1. Aclarim-nos bé sobre què és el que pretenem, perquè no és el mateix tenir com a objectiu la independència, un nou estat, o una solució federal o confederal dins de l'estat espanyol. 2. Cal consultar la gent, de manera legal i sense pressuposar cap resultat, per conèixer quina és la seva voluntat. La independència pot ser renunciable, però penso que la consulta és irrenunciable. 3. Hem de tenir cura a evitar cap error estratègic amb declaracions exagerades o amb accions que puguin utilitzar-se per fer pensar que som nosaltres els que impossibilitem el pacte perquè ja hem decidit una solució al marge del diàleg. Deixem aquests errors per als altres. Crec que s'ha estat bastant prudent, però ja hi ha hagut alguna relliscada menor, com la declaració al Parlament o el canvi sobtat del representant a Brussel·les. 4. Deixem ben clar, no només amb paraules sinó també amb fets, que no solament hi estem oberts, sinó que exigim el diàleg de cara a un pacte. La responsabilitat del possible fracàs del diàleg ha de quedar clarament situada a l'altra part. 5. L'amenaça de la guerra, que ens faria mal tant a nosaltres com a la resta d'Espanya, i el difícil ajut de la UE, ha de servir per forçar el diàleg, no per destruir tots els ponts.

Em sabrà molt greu si s'arriba a una batalla final, per impossibilitat de pacte. Si això passés, jo no tinc el més petit dubte del costat en què estic. Però faré tots els esforços per evitar que aquesta batalla comenci, i des de la meva modesta posició intentaré esgotar totes les possibilitats que condueixin a un diàleg entre gent civilitzada, perquè em nego a pensar que no siguin així els uns i els altres.