30/03/2013

Responsables i pagadors

3 min

L'actual rescat de la banca xipriota, un episodi gairebé ridícul per la seva importància econòmica, tindrà gran transcendència política, ja que ha posat de manifest de forma cridanera dos problemes presents al llarg de tota la crisi: la necessària modificació de la regulació del sector financer i la manca d'encert en la gestió de les autoritats europees. Tots dos tenen a veure amb la responsabilitat. Ara només vull parlar del primer.

En el si d'una institució financera, tal com actualment estan regulades, hi tenen lloc operacions molt diverses, des de la retribució amb un petit interès dels estalvis d'un jubilat o d'una família, o l'obertura d'un crèdit a un treballador autònom, o la concessió d'una hipoteca per al primer habitatge d'una parella, fins al finançament de grans projectes industrials, la participació en grans operacions de promoció immobiliària sovint amb un component especulatiu en el preu del sòl, o el pur negoci financer en la creació, distribució i gestió d'actius financers sofisticats, alguns de caràcter borsari i altres de fortament especulatius. Tots els bancs han combinat tots aquests tipus de negocis, alguns de gran risc. Algunes entitats fins i tot han traspassat la línia vermella i hi han afegit, a més, activitats de dubtosa legalitat, com emparar defraudadors fiscals o acceptar dipòsits procedents de diners d'origen desconegut.

Això suposa que han tingut i tenen uns tipus de clients molt diferents. Aquesta diferència rau tant en el tracte que necessita el client com en el grau de complicitat que hi ha hagut en la naturalesa i les conseqüències de les operacions. Uns clients veien sempre l'empleat del banc o de la caixa com un assessor, i es van deixar aconsellar en les operacions per després descobrir que més que un assessor era un venedor a comissió de productes financers. D'altres, en canvi, eren clientes experts que prenien decisions amb coneixement de causa, coneixent perfectament la qualitat financera, i fins i tot ètica, de l'operació plantejada. Aquestes diferències fan que hàgim de fer distincions. És cert que en l'origen del desgavell financer al qual hem arribat es poden repartir les responsabilitats entre els que han deixat diners i els que els han demanat. Per tant, al costat de les grans i evidents responsabilitats dels bancs, també cal acceptar una part de responsabilitat per als clientes. Ara bé, això no permet incloure en aquesta afirmació tot tipus de clients. I, en canvi, la filosofia de "tots els clients" és la que ha estat en el fons de les primeres decisions sobre el rescat a Xipre.

És cert que quan una entitat té grans pèrdues i està en risc de fallida cal trobar recursos per evitar-ho, però el que no pot ser és que s'apliqui la fàcil solució que aquests fons surtin de tots els ciutadans (via impostos), ni de tots els clients (via reducció de dipòsits). Hem aguantat amb un cert estoïcisme durant uns anys la primera d'aquestes solucions, però a Xipre, com que d'impostos se'n paguen pocs, s'ha volgut anar a la segona. No sé si s'han acabat les crisis bancàries a Europa. Em fa por que no, perquè està clar que a Brussel·les estan preparant una normativa de conducta per a possibles nous casos. Quatre reflexions:

1. Els fons han de sortir primer dels accionistes, dels directius o dels propietaris de títols (bons, obligacions, deute subordinada, preferents...) assimilables a fons propis.

2. Si no n'hi ha prou, s'ha d'estudiar seriosament si el fet de permetre la fallida de l'entitat, garantint els dipòsits, pot ser més econòmic que rescatar-la.

3. En aquest segon cas, no és fàcil dir què és més injust: que s'utilitzin fons públics (és a dir, impostos pagats per tots els ciutadans) o fons provinents de dipòsits dels clients del banc. Sense haver-hi aprofundit, és probable que la solució menys dolenta sigui una barreja de les dues.

4. En relació als clients, no es poden tractar tots igual. S'han de separar operacions d'estalvi, operacions d'inversió i operacions d'especulació, i discriminar positivament les primeres, deixant-les al marge.

No hi ha cap dubte que tot això seria molt més fàcil i just si, d'una vegada, es fes una regulació que separés clarament dos tipus de bancs, uns basats en l'estalvi i el finançament de l'economia real, i uns altres centrats en la inversió, el negoci purament financer i, segurament, el negoci especulatiu. Mentre no es faci, mentre segueixi l'onada del capitalisme financer, pagaran justos per pecadors.

stats