19/10/2017

Un panorama ple d’errors i de confusió

3 min

Al llarg dels darrers anys l’ambient polític a Catalunya, a Espanya i a Europa ha anat provocant nivells creixents de desconcert en els ciutadans.

Vull parlar sobretot dels dos primers, però faig una ràpida referència a la UE: seguim en un procés de construcció?, estem paralitzats?, o iniciem un pendent de desintegració? Jo tinc pocs dubtes: hem d’anar endavant. Però temo que no tothom pensa igual.

A Espanya, la situació també és greu. L’economia ha superat la recessió, però les perspectives futures de treball i d’ingressos per a una gran part dels ciutadans són molt incertes. Les desigualtats segueixen sent molt grans, i és lògic el desencís. Les autoritats econòmiques no se’n surten.

I a Catalunya no havíem conegut mai un nivell tan alt com ara de desconcert i de preocupació. Són indignants els continuats errors del govern de l’Estat en la seva relació amb Catalunya, uns errors que aquest mes d’octubre s’han agreujat, i que avui mateix anuncien traspassar nous límits. Això, i les equivocades estratègies dels dirigents catalans, ens ha portat a una situació plena d’incerteses, a la qual costa trobar sortides satisfactòries.

“Això és culpa dels polítics”, sento a dir sovint, sense raonar-ho gaire. Crec que hi ha una part molt important de veritat en aquesta afirmació. Per això m’agradaria analitzar-la una mica més. Ho faig des de la preocupació, però amb ganes d’aportar diagnòstics i reflexions que puguin ser útils per rectificar. Em centro en dos tipus de decisions polítiques: escollir objectius i escollir eines.

1. Objectius clars i eines adients. La finalitat de la política és ajudar a millorar els nivells de benestar dels ciutadans. L’obligació dels polítics és prendre les decisions tenint present aquest objectiu i utilitzant les eines possibles i més adients. El benestar té tres dimensions bàsiques: accés als recursos materials (progrés econòmic, nivell de renda, i distribució justa), accés a serveis bàsics (salut, formació, seguretat, protecció) i drets personals (llibertats, no discriminació, dignitat, convivència). En les decisions per millorar alguna d’aquestes dimensions, s’ha d’evitar posar en perill les altres. La política democràtica ha de ser sempre un joc d’equilibris i de pactes entre interessos i objectius a vegades contradictoris... Tres exemples ben actuals són llibertat i seguretat, transparència i privacitat, proteccionisme i competitivitat.

D’altra banda, cal no confondre els objectius amb les eines per assolir-los, ja que aquestes no són una finalitat en si mateixes, sinó que han de ser valorades per la seva capacitat de produir els efectes finals desitjats. Qualsevol “creixement del PIB” pot no ser sempre la millor manera d’augmentar el benestar; la renúncia a una certa “sobirania” política o econòmica pot ser una bona manera d’assolir millor objectius importants. Cal, per tant, que els polítics no siguin esclaus d’algunes paraules que a vegades utilitzen per despertar emocions o sentiments, sense explicar prou el seu contingut, i convertint-les en màgiques o sagrades. El benestar material, social i emocional és l’únic que és sagrat.

2. Possibilitats, costos i riscos. A l’hora d’escollir les eines, cal preguntar-se quines estan a l’abast, quin cost tenen, quin és el risc en cas de fracàs i quin cost porta associat. Penso que aquest exercici racional no s’ha fet prou bé ni a Madrid ni a Barcelona.

Els d’allà han tingut clar que l’eina militar no estava a l’abast, han cregut que utilitzant l’eina judicial i l’eina econòmica n’hi hauria prou, i han descartat totalment l’eina política, és a dir, la negociació. Per ara s’han equivocat, perquè han creat més tensió entre els ciutadans i han fet augmentar el desig d’independència... No s’han equivocat, però, creient que tindrien a favor seu l’opinió europea, sempre que no cometessin cap error important, cosa que ha estat a punt de passar darrerament. Ara amenacen amb una eina que en comptes de nom té un número...

Aquí, que no tenim ni eina militar, ni eina econòmica, ni eina judicial, ho hem deixat tot en mans de la voluntat política i de la mobilització cívica, esperant poder comptar amb l’opinió política internacional. S’està demostrant que era una esperança infundada i potser ingènua. Penso que no s’havien mesurat, o no s’havien volgut explicar, els riscos possibles i els seus costos. Em fa por que quan aquests costos es vagin fent evidents puguin afeblir el suport popular al Procés.

3. Endavant. Com es pot sortir del bloqueig? La manca de càlculs i l’excés d’emotivitats fa que a totes dues parts els costi fer un pas enrere, que pugui semblar una rendició. L’única manera d’evitar-ho és que els passos enrere siguin simultanis. A la meva feina en diem fer un reset. ¿És possible ara un reset polític i judicial? Seria molt vergonyós que ens forcessin a fer-lo des de fora aquells que s’ho miren amb fredor, a fi d’evitar evitar mals majors que perjudiquin a tothom.

stats