12/01/2017

Una desastrosa gestió

3 min
Una desastrosa gestió

Voldria continuar la reflexió que feia, ara fa un mes, en aquestes mateixes pàgines, sobre les conseqüències dels errors en la gestió de la globalització per part dels governs. En aquell moment, parlava més del cas americà i de la victòria de Trump, però ara vull referir-me sobretot a Europa i centrar-me en la zona euro.

1. La globalització. El procés accelerat de desaparició de barreres als moviments de persones, de productes, de capitals i d’informació és una tendència imparable fruit, en gran part, del progrés tecnològic i de la consegüent obertura de les societats. Aquest procés ha permès millorar els nivells de benestar de milions i milions de persones arreu. No es podia evitar; no s’havia d’evitar. Però s’havia d’ordenar millor i no deixar-lo en mans dels poders econòmics. Calia també prendre mesures per corregir els possibles inconvenients per als ciutadans dels països desenvolupats. I, paradoxalment, a Europa es van prendre les mesures contràries.

M’explico, simplificant molt. Es van produir moviments cap a Europa de productes i de persones, i d’Europa cap a fora de capitals productius; el moviment d’informació va ser impressionant i bidireccional. El resultat ha significat l’augment de les importacions de productes de consum i l’increment de les arribades de persones immigrants (agreujada pels que fugen de les guerres). Mentrestant, aquí es produïa una desindustrialització, fruit de la deslocalització d’inversions productives i de la utilització de capitals interns per a operacions especulatives improductives, tant de tipus financer com d’altres actius.

És evident que aquests moviments han produït -i aquesta és la bona notícia- efectes molt beneficiosos en la disminució de la pobresa al món. Han suposat també beneficis importants per als capitals occidentals que han tingut una llibertat que mai havien conegut. Però no és menys cert que han suposat forts problemes de manca de llocs de treball i de disminució de rendes per a una part important de la població europea, uns problemes que durant una època van estar endolcits pel recurs al crèdit.

2. La gestió de la crisi. Quan la bombolla especulativa va explotar i l’excés d’endeutament va condicionar el consum, tant públic com privat, i va posar en perill l’estabilitat financera de la zona euro, es van prendre mesures de sortida de la crisi dirigides, en primer lloc, a resoldre els desequilibris financers privats, i després altres basades en criteris radicals d’austeritat que han afectat sobretot la mateixa part de la població que ja havia rebut l’impacte negatiu dels efectes de la globalització: regressió del mercat laboral, restriccions pressupostàries, congelació d’inversions, retallades de serveis públics (sobretot sanitat i educació). No és estrany, doncs, que hi hagi gent que pensi que les autoritats del seu país, en comptes de preparar mesures per compensar els possibles efectes negatius de la globalització, n’han aplicat algunes que encara els han agreujat.

3. La UE i la globalització. A partir d’aquí han entrat en joc dues hipocresies. Una és la dels dirigents estatals que participen en l’aprovació de mesures d’austeritat a la UE i després assenyalen la UE com a culpable de les conseqüències. I l’altra és la d’aquells que, sovint des de l’oposició política, assenyalen com a responsables de tot això les persones que arriben de fora. Així es fa bullir l’olla de l’euroescepticisme, de la xenofòbia i del “nosaltres sols, millor”. I el brou encara s’escalfa i s’embruta més per l’absoluta manca de regulació del mercat de la informació digital. No es estrany que algú pensi que s’està posant en perill la democràcia...

4. Els cops de timó. Descriure una gestió adequada seria llarg i no pas fàcil. Demano, però, sis cops de timó urgents: a) ampliar les polítiques actives de creació de llocs de treball i de formació que permetin un creixement de qualitat; b) invertir en sanitat, educació i altres serveis que permetin garantir a les persones una renda mínima i evitin el sentiment de ser desplaçades per nouvinguts; c) establir un procés solidari, però raonable i ordenat, d’arribada de noves persones; d) restringir l’actual llibertat absoluta de moviments de capital i taxar de manera important les plusvàlues especulatives; e) intensificar molt la persecució del frau fiscal per augmentar la recaptació, i f) introduir normes en el funcionament de les plataformes i xarxes digitals per poder evitar l’anonimat i poder exigir responsabilitats en la difusió de la mentida.

stats