Publicitat
Publicitat

Europa, els crancs i les bicicletes

Tots sabem que el desenvolupament de tot tipus de projectes necessita les mateixes precaucions que anar en bicicleta: per tenir èxit no s'ha de parar mai de córrer endavant, ja que si la bicicleta es para, es trenca l'equilibri i cau a terra. A més, a diferència d'altres vehicles, les bicicletes no tenen marxa enrere. Suposo que ja que els crancs caminen cap enrere, això deu voler dir que els crancs no poden anar en bicicleta. Ni tenir projectes.

Això, els actuals dirigents de la UE, o no ho han sentit mai o no ho han entès. El projecte d'unificació, que té ja més de 50 anys, havia estat fins ara un projecte d'èxit. Prudent en la fixació d'objectius, sovint lent en el desenvolupament, però sistemàtic en la seva consecució. I, sobretot, exigent en la fixació d'una nova fita cada cop que l'anterior era assolida. Un projecte clarament engrescador que mirava sempre endavant. Fins i tot, en la darrera dècada del segle passat, va accelerar molt el seu ritme amb la decisió de la unió monetària. Una acceleració necessària perquè el món va cada cop més ràpid, i aquell que va a poc a poc és com si es parés. La pràctica paràlisi dels deu anys anteriors a la crisi és en bona part la responsable que aquesta crisi hagi estat molt més profunda i difícil de resoldre a Europa que en altres llocs, perquè, com tan bé han explicat els experts, en aquestes situacions una moneda única només pot funcionar bé si es compta amb una política monetària unificada, una política fiscal conjunta, un tresor únic, facilitat de mobilitat de la mà d'obra i un pressupost federal important que permeti transferències entre territoris per compensar els desequilibris comercials que creen les diferències de competitivitat.

Quan va esclatar la crisi financera, d'aquests cinc instruments Europa només comptava amb el primer. S'ha intentat construir a corre-cuita, en uns moments de grans dificultats per a tothom, i això ha suposat sacrificis i ha provocat patiments que han fet que la població ho visqués com una imposició inacceptable. L'engrescament del projecte s'ha transformat en dubtes, i en molts casos en rebuig. No es pot amagar que els anys de paràlisi (bicicleta parada) han posat en perill el projecte (l'euro). Sembla que s'ha salvat amb algunes accelerades brusques (controls sobre els pressupostos, supervisió bancària) però que han fet patir molta gent. I ara resulta que aquesta setmana alguns s'han convertit en crancs i no solament no augmenten el pressupost comunitari, sinó que el redueixen, retallant inversions, ajuts i programes amb projecció de futur. I fins i tot aquells que no hi estaven d'acord han tornat cap a casa contents explicant: " Hemos salvado parte de lo nuestro ".

Aquesta és una situació que demana reflexió. Es diu sovint que els actuals líders europeus no estan a l'alçada, i que això posa en perill el projecte. Vull pensar que són persones tan intel·ligents i vàlides com els de fa vint o trenta anys, però potser tenen un altre projecte, encara que no ho volen reconèixer. Cal ser clars i dir-ho de manera molt simple: una unió comercial funciona molt millor amb una moneda única, però aquesta no funciona bé sense una sola política monetària, que exigeix polítiques econòmiques, energètiques o laborals conjuntes; el final de tot això és una unió política. La diversitat europea exigeix que sigui de tipus federal, però en qualsevol cas és necessari que sigui una unió.

L'espectacle d'aquest dies -amb els britànics preparant la sortida de la UE (mai han volgut ser-hi, més que per alentir-la); els francesos fent tots sols la guerra a Mali (amb la resta mirant cap a una altra banda, quan el problema del radicalisme islàmic al nord d'Àfrica és europeu i no francès); els alemanys endarrerint les actuacions del BCE (i fent pinya amb els euroescèptics per reduir el pressupost comunitari), i els italians i espanyols no reconeixent la profunditat dels seus problemes (i seguint jugant al "qui dia passa, any empeny")- constitueix en conjunt un panorama bastant preocupant.

S'ha de reprendre, per part del nucli dur, el projecte de la UE; s'ha de deixar clar que qui hi juga, hi juga fins al final (els avantatges de l'euro exigeixen un tipus d'unió política), i s'han de reformar les regles perquè en aquesta unió funcioni la democràcia i els ciutadans s'hi puguin sentir bé. Tot això no és fàcil, però sí que és urgent. Si seguim amb la bicicleta aturada o intentem anar enrere, caurà i ens farem molt mal.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF