Publicitat
Publicitat

Dues paradoxes espanyoles

Aquests anys de crisi han generat dos grans problemes i han posat en evidència dues paradoxes. Totes dues condicionen fortament el futur. El primer problema dramàtic és la desocupació, intensa i perllongada; l'altre és el desmantellament de l'estat del benestar. Les paradoxes a les quals em vull referir van lligades a aquests dos temes, i són: les xifres de l'atur i el nivell dels ingressos públics. Si no aclarim abans les paradoxes no resoldrem els problemes.

L'atur. L'economia espanyola té la desocupació més alta d'Europa. Ha arribat ja al 26% (les dues comunitats més poblades de l'Estat, Catalunya i Andalusia, estan al 24%, i al 35%). Durant els últims 40 anys s'han registrat xifres properes a aquestes ja tres vegades i, per tant, no es tracta d'un problema puntual. Costa pensar que una economia que s'ha modernitzat i s'ha beneficiat tant de la seva integració a Europa pugui estar en aquesta situació clarament insostenible. Però la paradoxa és a l'altre extrem. Els anys 2006-07, en el punt més alt del cicle econòmic, amb uns creixements del PIB del 4%, la taxa d'atur superava el 9% i, en canvi, Espanya era encara un país que atreia immigració perquè oferia oportunitats de feina. Per a bastants països de la UE, un 9% és una xifra intolerable. Què passa aquí per ser tant diferents? No hi entenc prou, o no m'ho sé explicar...

És evident que es tracta d'un problema de fons que obeeix a causes diverses: desequilibris en alguns sectors econòmics (el totxo), característiques específiques del nostre mercat laboral (dualitat de contractes), definició diferent del que s'entén per aturat aquí i a fora (treballadors en formació, minifeines), volum de treball a temps parcial, picaresca i frau en la recepció del subsidi d'atur i, sobretot, la gran importància del treball submergit. Mentre no posem de manifest les raons de la paradoxa, estarem intentant resoldre un problema sense haver-lo plantejat correctament. M'ha semblat més urgent fer-ho després de llegir fa poc que el president del govern anunciava que perllongava els ajuts als aturats "fins que l'atur no baixi del 20%"; una mesura que aplaudeixo, però que podria fer pensar que quan arribem a un atur d'aquest nivell, ja creurem haver sortit de la crisi. Espero que no, perquè això, ho repeteixo, és insostenible.

Els impostos. Quan es parla d'aquest tema, escoltem sovint que Espanya, i Catalunya encara més, té uns impostos amb uns tipus màxims dels més alts d'Europa. Això és cert, i segurament seria imprudent apujar-los més. Pensem, per exemple, en els actuals tipus de l'IRPF sobre les rendes del treball, o en l'impost de societats. Però, per altra banda, el 2011 la pressió fiscal efectiva espanyola, és a dir, la recaptació real en relació al PIB, va ser deu punts inferior a la mitjana de la UE (Espanya, 30%; UE, 40%; Alemanya, 43%). Això també és cert i dificulta molt el finançament dels serveis públics, genera dèficit i deute. Tenim uns impostos més alts, però al final recaptem proporcionalment menys diners que els altres i no podem mantenir l'estat del benestar.

Sense voler dogmatitzar, m'atreveixo a explicar-ne cinc causes. 1. La més important, l'economia submergida, que fa que una part molt gran de la riquesa generada (els estudis la situen al voltant d'una quarta part) quedi fora de la recaptació tant de l'IVA, com de l'IRPF i l'impost de societats, perquè no existeix oficialment. 2. Les facilitats que la legislació ofereix per eludir el pagament d'una part important dels impostos corresponents a rendes del treball utilitzant societats instrumentals i eludint així els alts tipus de l'IRPF. 3. Les grans possibilitats de deduccions a l'hora de calcular la base i la quota de l'impost de societats, que fa que encara que el tipus teòric és del 30%, el tipus efectiu no arribi en molts casos al 10%. 4. La baixa taxa que s'aplica als increments de patrimoni. I 5. El frau fiscal, és a dir, l'ocultació i l'expatriació de capitals cap a paradisos fiscals.

Per cert, ¿sabeu que l'expressió paradís fiscal surt d'una, segurament intencionada, confusió en la traducció del concepte anglès tax haven ? Paradís en anglès és heaven , mentre que haven vol dir port, refugi, amagatall. Una paraula menys simpàtica.

A més de les polítiques d'urgència, hem d'aconseguir fer transparents les raons d'aquestes dues paradoxes i reformar el que calgui. Si no, no podrem ser de manera sostenible a la UE.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT