Apple, BCN World o els creuers
Vull comentar tres casos que hem viscut últimament, que han creat polèmiques i que són exemples d’una gran quantitat d’altres situacions en les quals s’estableix una negociació, i sovint un enfrontament, entre el poder de les autoritats d’un país o d’una ciutat i la capacitat de grans empreses multinacionals d’obligar a canviar les normes o les lleis d’un territori. Si ho volem dir en termes una mica contundents, es tracta de saber qui és més potent, si un poder econòmic globalitzat o un poder polític circumscrit a un territori.
En el cas d’Apple, l’interès del govern irlandès per localitzar en aquest país el centre de les activitats europees de la multinacional ha fet que, malgrat que Irlanda ja fos el país amb l’impost de societats més baix de tota la Unió Europea, se li concedissin una sèrie de privilegis de molt dubtosa legalitat que han comportat que les quotes realment liquidades els últims anys no fossin del 20% o el 25% -com a la majoria dels països de la UE-, ni tampoc del 12,5% -com està establert a Irlanda-, sinó d’un escandalós percentatge inferior a l’1%. És conegut que les grans inversions i la creació de llocs de treball de BCN World, a part d’altres ajuts públics, estan condicionats al fet que aquí es redueixin de manera espectacular els impostos sobre els guanys del joc, en contra de consideracions ètiques i polítiques que demanarien desincentivar una activitat que és socialment improductiva. I també sabem que els múltiples avantatges que suposa per a Barcelona la utilització del seu port per les grans companyies de creuers obliguen a acceptar la gran contaminació atmosfèrica dels motors dels vaixells fondejats i a modificar els horaris comercials dels establiments de Barcelona.
Poso aquests exemples perquè són d’una naturalesa i gravetat ben diferents. Mostren com en cada cas es tracta d’obtenir beneficis per al país -en forma d’inversions, de llocs de treball i d’augment del consum- a canvi d’ajuts directes i de concessions que permetin facilitar l’activitat i augmentar els beneficis de les empreses que ho exploten. És un joc de beneficis mutus empresa-país; i per això em semblen bé les negociacions d’aquest tipus. Centrant-me en el cas d’Apple, vull denunciar dos aspectes que crec que porten a una situació de xantatge, per una banda, i de frau amagat, per l’altra. La causa és una equivocada globalització asimètrica i la conseqüència és l’invent de l’elusió fiscal.
1. Xantatge. Quan una negociació no és equilibrada, és a dir, quan una part té diverses possibilitats o alternatives i l’altra no, és fàcil que es converteixi en un xantatge de la primera i que obligui la segona a acceptar imposicions o a fer concessions més enllà del que és raonable i confessable. Les actuacions de moltes multinacionals amb molts governs són d’aquest tipus, i la causa principal és el procés de globalització asimètrica que hem viscut els últims anys. S’ha liberalitzat el comerç, s’han eliminat barreres a la llibertat de moviments de productes, d’informació i de capitals, però s’han mantingut les sobiranies polítiques tancades en els territoris dels vells estats. Això fa que l’inversor o l’empresa que no obté el que vol d’un govern estatal tingui plena llibertat per retirar capitals o traslladar inversions, cosa que afebleix molt la capacitat negociadora dels governs i crea una competència a la baixa entre països que els perjudica finalment a tots ells.
2. Elusió fiscal. Alguns governs pacten amb les empreses condicions específiques, algunes de les quals no són explícites perquè es materialitzen a base de l’anomenada elusió fiscal, és dir, utilitzant buits legals o escletxes en la legislació que permeten eludir obligacions sense cometre formalment un frau. Aparentment els governs no poden actuar, perquè no hi ha hagut transgressió de la legalitat... Sembla com si els advocats de l’empresa, o els dels bufets d’assessorament fiscal, hagin estat molt més competents que els advocats de l’estat, i hagin trobat la manera de burlar el corresponent govern. Jo estic convençut que això no és així, sinó que és el resultat d’una complicitat que suposa un acord ocult entre els uns i els altres per poder salvar tots la cara.
S’ha d’equilibrar la globalització, i s’ha de combatre l’elusió. La comissió de la UE ha complert el seu deure i ha denunciat el cas Apple-Irlanda. És una bona notícia... Una pregunta ingènua: per què Irlanda sí i no Luxemburg o les illes britàniques del Canal?
