Les víctimes culpables

Ha tornat a passar. Com cada vegada que, en els darrers lustres, el terrorisme jihadista colpeja a Occident, la recent onada d’atemptats a Anglaterra ha donat ocasió a un orfeó de veus polítiques, però sobretot mediàtiques i acadèmiques, per repetir la seva cantarella clàssica: en el fons, la culpa és nostra, dels europeus, dels americans, dels occidentals. Diumenge passat, en el TN migdia de TV3, aquesta cançó va tenir un tenor de luxe en l’islamòleg francès François Burgat, entrevistat a la cadena per segona vegada en cinc setmanes.

La doctrina consistent a transferir a les víctimes la responsabilitat pels atemptats que les maten, fereixen o terroritzen engloba dues línies argumentals paral·leles. Alguns suposats experts posen més l’accent en les “males polítiques d’integració” de les comunitats musulmanes als països europeus, en la “misèria” material o moral i la “marginació” de molts joves de les banlieues, en el seu “desarrelament”, etcètera. Naturalment, la psicologia de cada individu és un misteri, però costa de creure que un jove amb arrels al nord d’Àfrica o al Pakistan que s’ha pogut beneficiar dels ajuts socials britànics o francesos, que ha tingut accés a una educació pública i gratuïta com no hauria pogut ni somiar-la al seu país d’origen, tingui raons objectives, racionals, per llançar-se a assassinar els seus conveïns.

Aquesta línia té una lleu variant, que cito amb paraules de François Burgat: per posar fi al terror islamista hauríem d’abandonar “el refús de l’alteritat islàmica en el si de les societats europees”. O sigui, si acceptéssim amb entusiasme el burca, i la subordinació de la dona, i les lleis de la xaria en general, si llencéssim per l’aigüera el laïcisme i la democràcia i ens resignéssim al retorn de la religió al mig del carrer i al centre de les nostres vides, aleshores els xicots de l’Estat Islàmic deixarien de matar-nos...

Sobretot, el gran argument dels islamòlegs de la mena de Burgat és que els morts de París, de Niça, de Manchester o de Londres són la resposta als bombardejos britànics, francesos o nord-americans sobre l’Iraq, Síria o el Iemen, o són la seqüela del sinistre passat colonial europeu, sense que l’adscripció religiosa dels terroristes hi tingui res a veure. “No es tracta -afirma el nostre estudiós- de combatre els jihadistes, sinó de deixar de fabricar-ne”, perquè “nosaltres fabriquem aquests individus”; en canvi, “la violència anomenada islàmica no ve de l’islam”. “La responsabilitat essencial [és] dels no musulmans”.

Aquest discurs d’exculpació massiva té, però, alguns punts febles. Si és la colonització la que ha alimentat la radicalització i el terrorisme, ¿com és que no ens ataquen terroristes procedents per exemple del Sud-est Asiàtic o de la meitat sud de l’Àfrica, regions que també van ser brutalment colonitzades? Si les bombes que exploten a París o a Manchester són la resposta a les que cauen sobre Raqqa o Mossul -que, per cert, és exactament el que van cridar els assassins del Bataclan abans de posar-se a disparar-, per quins bombardejos paguen els coptes egipcis massacrats a les seves esglésies? ¿A quins atacs aeris occidentals donen suport els cristians o els yazidites de l’Iraq víctimes de l’Estat Islàmic? Quina relació tenen amb allò que passa al Pròxim Orient els habitants de Mindanao, a les Filipines, liquidats pel simple fet de no ser musulmans?

L’islamofeixisme jihadista té causes i explicacions, naturalment. Igual que en tenia el feixisme europeu dels anys 20 i 30: les frustracions i les ferides socials provocades per la Primera Guerra Mundial, els narcisismes nacionalistes d’estat, l’impacte de la Gran Depressió iniciada el 1929, etcètera. Però l’existència d’aquestes causes no va impedir als demòcrates una mica lúcids identificar la gravetat del perill, denunciar-lo i combatre’l. Quan va arribar l’hora de la veritat, el 1939, a cap antifeixista no se li va acudir, per amansir Hitler, proposar una revisió favorable a Alemanya de les clàusules del Tractat de Versalles, o retornar-li al Reich els territoris perduts el 1919, o rescabalar Berlín de les enormes indemnitzacions de guerra que havia pagat durant els vint anys anteriors, o feixistitzar les societats britànica o francesa com a signe de bona voluntat... El 1939 les majories polítiques i intel·lectuals van entendre que es tractava d’una confrontació a vida o mort en la qual es jugava la supervivència de la democràcia a Europa.

Però aleshores, o fins molt poc abans, també hi va haver partidaris de l’appeasement, de la cessió davant del feixisme. Ara passa igual: pul·lulen per l’acadèmia i pels mitjans de comunicació un grapat de Chamberlains sense paraigua, figures que, com François Burgat, tendeixen per sistema a minimitzar els crims d’Al-Qaida i de l’Estat Islàmic, que són complaents amb Hamàs i amb els Germans Musulmans egipcis, que es deixen convidar pel règim saudita... O que, quan els cadàvers del concert de Manchester o dels ponts de Londres encara són tebis, contraprogramen parlant de l’augment de la islamofòbia i el racisme.