10/10/2017

També en l’odi hi ha classes

4 min
També en l’odi hi ha classes

HistoriadorVa ser el dijous 28 de setembre, a quarts de nou del matí, a l’estació de metro de Liceu. Un individu de mitjana edat a qui no coneixia de res i que baixava del mateix vagó que jo se’m va acostar i em va increpar: “Apa, que t’estàs fent ric, eh?!” Quan li vaig demanar amb sarcasme si, a ell, el ministeri de l’Interior no li pagava prou bé, em va titllar de “feixista” i, a banda d’insistir en això de l’enriquiment gràcies a les fabuloses remuneracions de TV3 i Catalunya Ràdio, va sostenir que les meves intervencions mediàtiques estaven “generant odi”.

Esclar, com que no soc Isabel Coixet jo no vaig tenir l’endemà la portada -la portada!- d’El País per explicar l’agressió verbal de què havia estat objecte; una agressió tan trivial -o tan significativa- com la que va denunciar dramàticament uns dies després l’acreditada cineasta. De fet, la setmana següent ja vaig deixar de tenir, a les planes d’El País, el més mínim racó per explicar-hi res. Això no obstant, d’acord amb la recta doctrina constitucionalista, són els mitjans sobiranistes -amb la radiotelevisió pública al capdavant- els “asquerosamente sectarios” (segons el catedràtic emèrit de sectarisme Alfonso Guerra); són aquests els que caldria tancar, segons sosté un antic paladí de la llibertat d’expressió per qui alguns de nosaltres ens havíem manifestat, un cert Albert Boadella. La premsa espanyola i espanyolista -tota-és, en canvi, un prodigi de pluralisme i de respecte a la discrepància. Tant, que el diari del tàndem Mauricio Casals - Marhuenda i el de la parella Cebrián - Antonio Caño (ara Monzón-Caño) ja semblen edicions diferents d’una mateixa capçalera.

En tot cas, és interessant subratllar com, en poques setmanes, això de l’odi s’ha convertit en la consigna, en el mantra transversal de l’unionisme, tant el de carrer com l’institucional i el ministerial. Quan, al ple de l’Ajuntament de Lleida, s’hi va presentar una moció que criticava l’actitud de l’alcalde davant la violència policial de l’1-O, la portaveu del PP i aliada d’Àngel Ros va parlar de “la moció de l’odi”. El ja al·ludit Alfonso Guerra ha acusat els mestres catalans de “fomentar el odio a España”. El ministre Zoido -el mateix que va assistir en complagut silenci als carinyosos crits d’“¡A por ellos!” a les portes de les cases quarter- ha imputat el president Puigdemont per haver “inculcado odio” envers els agents policials desplaçats a Catalunya. Vaja, a La Razón algú afirmava l’altre dia que donar flors als policies és una forma de provocació i d’agressió contra els uniformats... Doncs quina llàstima que l’1 d’octubre aquests agents no ho entenguessin així i dispersessin els electors llançant-los clavells en lloc de pilotes de goma i puntades de peu!

Com tothom sap, el contrari de l’odi és l’amor. I, en efecte, les múltiples expressions de l’unionisme regalimen amor. ¿Hi ha res més amorós que la senyora Cristina Cifuentes titllant els governants catalans de “criminales”? ¿O que la multitud rojigualda de diumenge passat cridant incansablement “¡Puigdemont a prisión!”? Quina mostra de bon rotllo, aclamar els cossos policials que van estovar milers i milers de persones el primer d’octubre! ¿I què me’n diuen de l’afectuosa amenaça de Pablo Casado a Carles Puigdemont d’acabar com Companys? Augurar-li a algú que pot ser afusellat pel feixisme espanyol, ¿no és l’apoteosi de la fraternitat? Això per no parlar dels insults dominicals a Pepe Borrell, culpable de parlar en català (“Un idioma que no entiendo”, segons algun manifestant vingut de fora) en un acte polític al cor de Barcelona.

També va ser una tria plena d’amor i empatia envers els catalans la de Mario Vargas Llosa com a orador estrella del 8 d’octubre, tot i que encara hauria tingut més èxit si l’hagués acompanyat Isabel Preysler i després haguessin venut l’exclusiva a la revista ¡Hola! Que l’escriptor peruanoespanyol sigui virulentament contrari a la independència de Catalunya és del tot legítim. Però convé recordar que el premi Nobel ja denunciava “ el provincianismo racista del nacionalismo ” fa més d’un quart de segle, quan l’independentisme era imperceptible i Pujol consensuava lleis lingüístiques amb el PSC. Per posar-ne un exemple: el 1993, en el pròleg a un llibre d’Alejo Vidal-Quadras, Don Mario afirmava que “el miedo y la violencia son componentes inevitables de todo nacionalismo”, i aquesta violència “incluye desde el sangriento genocidio hasta la, en apariencia, muy benigna «normalización lingüística»”. La fòbia de Vargas Llosa contra qualsevol forma de catalanisme està acreditada des de fa dècades.

En definitiva, el que passa és que hi ha odis de diferents qualitats. Aquell que hom atribueix als independentistes és un odi dolent, rancuniós i sectari perquè vol trencar Espanya. En canvi, l’odi que s’expressa en brutalitat policial, en la demanda d’“hostias como panes” i “cárcel o paredón” per a polítics electes, en el menyspreu a la nostra llengua, aquest és odi bo, perquè mira pel nostre bé. Heus aquí el veritable problema, i no la declaració d’independència.

stats