Polítics pobres, pobres polítics
¿És convenient, és saludable per a un sistema polític (en aquest cas, l'espanyol) que els membres de la seva cambra legislativa més important (en aquest cas, el Congrés dels Diputats) cobrin menys de la meitat del que paga una coneguda entitat d'estalvi a aquell director d'oficina que té sota la seva responsabilitat no pas més de tres o quatre empleats? ¿És bo per a la qualitat democràtica d'aquest sistema que els seus legisladors tinguin un salari inferior al dels regidors de l'oposició en alguns grans ajuntaments, i gairebé irrisori en comparació amb el que guanya un directiu mitjà d'una gran empresa, o bé un professional liberal acreditat?
Quan es va configurar el sistema parlamentari espanyol i, de fet, fins al primer quart del segle XX, diputats i senadors no tenien cap remuneració, ni cap altre privilegi que un passi de lliure circulació que els permetia viatjar de franc per tota la xarxa ferroviària. ¿Era així per un imperatiu d'austeritat, d'estalvi dels recursos públics? No. Senzillament, a ningú li havia passat pel cap que un treballador, algú sense rendes o mitjans de fortuna propis, es pogués asseure un dia en un dels escons del Congrés o del Senat. Doncs bé, el maig del 1903 el republicanisme barceloní galvanitzat per Lerroux va elegir diputat, per primera vegada, un obrer manual, un boter nascut a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) però establert des de jove al Poblenou, que es deia Jaume Anglès i Pruñonosa. Tanmateix, un cop assolida la fita històrica, el flamant diputat Anglès va fer notar als correligionaris que, havent hagut d'abandonar la pràctica del seu ofici per atendre les obligacions parlamentàries a Madrid, no tenia ingressos per mantenir-se ell ni la seva família. El partit va haver de córrer a obrir una subscripció que garantís la subsistència del pobre Anglès…
Fou justament per impedir situacions com aquesta, per evitar que les cambres parlamentàries i, en general, la representació política fossin un vedat de les elits que, arreu d'Occident, els càrrecs institucionals elegits van començar a ser remunerats amb fons públics. No només això: les democràcies més sòlides van creure que els seus gestors havien d'estar ben pagats, perquè això els faria menys vulnerables a qualsevol forma de corrupció econòmica.
Que, en les darreres dècades, aquesta filosofia s'hagi vist defraudada per abusos com els que s'han destapat a la Cambra dels Comuns britànica o a la Cambra dels Diputats italiana no invalida -a parer meu- el raonament inicial: per respecte a la representació que posseeixen i a la tasca legislativa que fan, i també per evitar-los la temptació de procurar-se un sobresou, els parlamentaris, i la resta dels càrrecs polítics, haurien d'estar ben remunerats. Però, sota els embats o amb el pretext de la crisi, aquests darrers temps impera entre nosaltres la tendència absolutament contrària: el discurs dominant exigeix seguir-los retallant els ingressos i els privilegis , els envolta de tota mena de sospites i els descriu poc més que com una colla de paràsits.
Si ho són, el seu parasitisme resulta d'allò més sacrificat i costerut. No puc qualificar de cap altra manera el ritual humiliant a què s'acaben de sotmetre diputats i senadors no de declarar -cosa que em semblaria correctíssima-, sinó d'exhibir a internet els seus béns i les seves rendes i, per tant, de posar el seu patrimoni a la mercè de la xerrameca de celobert i de la maledicència més desfermada: que si aquesta senyoria diu que té tan sols un utilitari tronat i quatre euros al compte corrent, de manera que deu mentir; que si aquella altra declara que circula en un totterreny de gamma alta i que té cinc pisos i centenars de milers d'euros al banc, o sigui que deu haver robat…
Amb unes remuneracions minvants, subjectes a la presumpció de culpabilitat, forçats a divulgar i a justificar la seva situació patrimonial davant de tothom per impecable que sigui, qui pot envejar la posició dels diputats i senadors a Madrid? Qui se sentirà amb ganes de ser-ne? Doncs, francament, i a banda d'aquell grapat de viciosos de la política que sempre hi deu haver, tan sols els mileuristes, els que vegin en la conquesta d'un escó l'oportunitat de doblar o triplicar els seus ingressos. Com que, en el nostre sistema, l'obtenció de l'acta parlamentària està en mans d'un partit, això converteix aquesta mena de persones en esclaus del respectiu aparell, individus incapaços del menor gest d'independència, no fos cas que caiguessin en desgràcia, fossin exclosos de la propera candidatura i haguessin de tornar a treballar vuit hores al dia a canvi de poc més de mil euros mensuals.
Evidentment, aquesta lògica propicia una dinàmica de selecció a la inversa: la fugida de persones preparades i prestigioses d'unes responsabilitats polítiques en les quals només podrien perdre-hi diners, privacitat, tranquil·litat i bon nom. Però, a més, la demagògia sobre les prebendes dels polítics, el seu enriquiment, els seus cotxes oficials, etcètera, engreixa el populisme autoritari i abona aquella famosa recomanació atribuïda al general Franco: " Joven, haga usted como yo, no se meta en política ".
