07/04/2017

Juristes i magistrats

4 min

Al llarg de les darreres setmanes, els juristes han tingut un destacat i inusual protagonisme en el debat polític català. D’una banda, s’ha presentat el manifest 'El dret, al servei de les llibertats', subscrit per uns 200 professionals del ram i rotundament contrari a la legitimitat del procés independentista. Simultàniament, el Col·lectiu Praga ha promogut un altre document públic, el 'Manifest de juristes a favor del dret dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya a celebrar un referèndum per decidir el futur polític de Catalunya', que emfasitza el caràcter legal i legítim d’una tal votació i que ha aplegat més de 600 adhesions.

El perfil d’uns i altres signataris (catedràtics i altres professors, advocats en exercici, notaris...) resulta gairebé intercanviable, cosa que desmenteix el concepte quasi sacerdotal de les ciències jurídiques al qual alguns s’aferren i evidencia que, lluny de ser un dogma de fe, el dret és interpretable i dúctil per naturalesa. Però a més, i personalment, aquest creuament de manifestos m’ha suscitat una altra reflexió: si els juristes opinen sobre assumptes que ens afecten a tots, tots podem opinar sobre les posicions polítiques dels juristes, oi?

Per tant, em serà permès subratllar que el veritable padrí del manifest antisobiranista esmentat més amunt -i presentat el 21 de març en presència de la flor i nata de l’unionisme català (Inés Arrimadas, Miquel Iceta, Enric Millo, José Domingo...)-, el senyor Eugeni Gay Montalvo, era magistrat del Tribunal Constitucional durant el període en què aquest va menysprear, jutjar i condemnar l’Estatut d’Autonomia de 2006. És ben cert que Gay va presentar a la sentència del juny de 2010 un vot particular intentant salvar alguns mobles, però no va considerar necessari dimitir del TC -on ja acumulava deu anys- i, ben al contrari, va acceptar-ne una vicepresidència que va exercir fins al juny de 2012, quan el seu mandat havia caducat 20 mesos abans. ¿És tot això un exemple del “rigor jurídic” que ara el seu manifest reclama a d’altres?

I, si és lícit analitzar en termes polítics les actuacions de certs juristes (a més de l’exjutge Vidal, vull dir), ¿ho és parlar críticament del paper de la senyora Encarna Roca? No n’estic gens segur, però m’hi arriscaré.

Sobre la brillantíssima trajectòria acadèmica i professional de Maria Encarnació Roca i Trias fins al 2012 no cal insistir-hi. En aquesta darrera data va ser escollida magistrada del Tribunal Constitucional a proposta quasi unànime del Parlament de Catalunya; només se’n va desmarcar el PP, que la trobava massa progre i massa catalanista. Però, un cop instal·lada a la seu del madrileny carrer de Doménico Scarlatti, hom diria que la senyora Roca s’ha esforçat al màxim per desmentir aquell doble clixé.

Primer, va validar la idoneïtat i la imparcialitat del ja president del TC, Francisco Pérez de los Cobos, per seguir-ho sent a pesar de la seva militància al PP i de les seves manifestacions catalanòfobes d’anys anteriors. Després, va donar un suport sense matisos a totes les iniciatives del govern Rajoy contra la consulta del 9-N. Més tard, va ser ponent de la sentència que anul·lava la prohibició dels espectacles taurins a Catalunya, basant-se en el valor cultural de la tauromàquia... Sempre ha votat totes les resolucions antisobiranistes de l’alt tribunal, legitimant amb la unanimitat i amb la seva condició de catalana el desdeny sistemàtic a la voluntat democràtica del Parlament de la Ciutadella.

En aquestes condicions, no pot estranyar a ningú que a finals de març, en el marc de la renovació de càrrecs del TC, Encarna Roca aparegués plenament incorporada al bloc dels vuit magistrats dretans i fos elegida per aquests vicepresidenta del Tribunal, formant ticket amb el nou president, l’ultraconservador Juan José González Rivas. Com s’ha demostrat en tants altres casos de totes les professions, l’evolució de la senyora Roca confirma la dificultat de compatibilitzar un progressisme poc o molt creïble amb el fonamentalisme unionista i el no sistemàtic a les demandes catalanes.

Per acabar, permetin-me una petita evocació històrica. El març de 1899, sota l’impacte del desastre colonial de l’any anterior i mentre es manifestaven les contraccions anunciadores del naixement del catalanisme polític, un prestigiós jurista barceloní, el catedràtic Manuel Duran i Bas, va acceptar ser ministre de Justícia d’un nou govern espanyol -el gabinet Silvela-Polavieja- que, pretesament, havia d’engegar una política regeneracionista i, al mateix temps, descentralitzadora.

Però aquell experiment aviat es va torçar. L’única reforma efectiva va ser la fiscal, molt discriminatòria contra l’economia catalana, que hi va respondre amb el Tancament de Caixes i una àmplia mobilització cívica que Madrid va qualificar de sediciosa i va voler sufocar proclamant l’estat de guerra. En aquest punt, amics i familiars van escriure al ministre Duran explicant-li quina era l’atmosfera política a Barcelona i recomanant-li, si la política oficial no canviava, una dimissió honorable. La va presentar el 24 d’octubre.

Pel que es veu, Encarna Roca no té la mena d’amics sincers que tenia Duran i Bas.

stats