Publicitat
Publicitat

Federalisme i credibilitat

Entre els moviments político-mediàtics preparatoris de l'actual campanya electoral catalana, l'11 d'octubre va aparèixer, subscrita per un centenar d'intel·lectuals i professionals residents al nostre país, una Crida a la Catalunya federalista i d'esquerres que, en nom del progressisme, carregava contra Convergència i contra el sobiranisme en general, reclamava "una Espanya federal" i considerava "imprescindible que s'engegui un moviment federalista d'abast espanyol".

Com si es tractés d'una seqüència prèviament assajada, tres setmanes després es publicava, sota la inspiració i l'empara del diari El País , un altre manifest que pretenia respondre des de Madrid a aquella demanda catalana. Bessó del primer en l'hostilitat contra CiU i contra l'independentisme, però molt més esbiaixat cap al tòpic espanyolista (a compte del " nacionalismo exacerbado ", del " supuesto expolio perpetrado por España ", del " afecto, admiración y reconocimiento " que Catalunya suscita a la resta de l'Estat…), el suposat valor d'aquest segon document era que volia provar l'existència a Espanya de partidaris d'"una federalización del deteriorado Estado de las autonomías ", de gent disposada àdhuc a trobar "una solución apropiada y respetuosa " si els catalans, " de modo irreductible y permanente ", volguessin la secessió. I bé, ¿és creïble l'eclosió d'aquest sobtat federalisme? ¿Tenen, els que el subscriuen, alguna credencial en la matèria? Examinem-ho.

Entre els 297 signants inicials del text hi ha moltes desenes de professionals i docents dels quals ho ignoro tot, incloses les idees i la trajectòria política. També hi figuren un seguit de creadors i artistes (Pedro Almodóvar, Carmelo Gómez, Charo López, Carmen Machi, Aitana Sánchez-Gijón…) d'aquells que sempre donen llustre i projecció mediàtica a qualsevol cosa que toquin, ja sigui un manifest pre-electoral o una campanya publicitària de iogurts. Però igualment hi trobem els noms de Luis Carlos Croissier, de Juan Manuel Eguiagaray, de Tomás de la Quadra-Salcedo o de Carlos Solchaga, que van ser ministres en els governs de Felipe González i dels quals no es recorda, en aquell temps, cap iniciativa o posicionament remarcable pel seu caràcter girondí, sinó més aviat tot el contrari.

El mateix podem afirmar d'un seguit d'altres parlamentaris, alts càrrecs institucionals i dirigents del PSOE, com ara l'expresident del Senat Juan José Laborda, l'expresident de Galícia Fernando González Laxe, l'antic fiscal general de l'Estat Leopoldo Torres Boursault, José María Mohedano, Javier Torres Vela, Ramon de Vargas-Machuca o Ludolfo Paramio, aquest últim sempitern secretari de formació del partit. Presents durant anys i panys a la comissió executiva del PSOE, redactors de ponències congressuals, etcètera, no hi ha notícia que cap d'aquests il·lustres personatges hi defensés mai ni la teoria ni la praxi federalista. Només s'han recordat de Pi i Margall quan han sentit els trons provinents de Catalunya.

I què direm de l'estol d'escriptors, periodistes i opinadors (Miguel Ángel Aguilar, Diego Carcedo, Juan Cruz, Diego Galán, Elvira Lindo, els germans Martínez Reverte, Rosa Montero, José Oneto, Andrés Trapiello…) que també han subscrit el famós manifest? Si, al llarg de les darreres dècades, cadascun d'ells hagués esmerçat només una petita part de la seva enorme influència en favor de la construcció d'una cultura política federal a Espanya, de l'autoreconeixement d'aquesta com una realitat plurinacional, com una -ho diré amb paraules de Manuel Azaña- "unión libre de iguales con el mismo rango ", no hauríem arribat mai a la situació actual.

Però quan l'assumpte del manifest ja voreja l'humor negre és en trobar-hi les firmes d'un Mario Vargas Llosa o d'un Félix de Azúa: el primer, amic i avalador des de fa vint anys del xarlatà Vidal-Quadras, aquell que ens vol enviar la Guàrdia Civil; el segon, que l'any passat es va "exiliar" a Madrid perquè -segons explicà- estava a punt de tenir una filla, i no vol que sigui educada a Catalunya, sota la fèrula de " los comisarios políticos del nacionalismo "; tots dos, companys de causa dels Boadella, Espada, Elorza, Leguina o Juaristi en la seva actitud fòbica contra el sentiment nacional català.

¿És amb De Azúa, segons el qual " el socorrido 'federalismo ' no se lo cree nadie " ( El País , 24 d'octubre), que compta l'aparell del PSC per construir la " tercera vía " ni independentista ni centralista? Doncs que no els passi res…

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF