OBSERVATORI
J.A. Mendiola 21/07/2017

Metacinema

S’han fet moltes pel·lícules que parlen del món del cinema i la darrera és ‘Their Finest’ (’Su mejor historia’ en castellà), sobre els guionistes

J. A. Mendiola
3 min
Su mejor historia reivindica el paper  De la dona dins el Món dels guionistes.

El món del cinema està farcit de pel·lícules que parlen de cinema, fins al punt que podríem dir que es tracta d’un subgènere que ha servit com a rerefons per parlar de la condició humana dels seus protagonistes; per tant, les variants són infinites. Així, a la correguda venen a la memòria alguns títols tan coneguts com El jove Sherlock Holmes (1924) i The cameraman (1928), comèdies amb regust sociològic, ambdues de Buster Keaton; naturalment la hipervalorada Cinema Paradiso (1988), de Giuseppe Tornatore. Woody Allen també va utilitzar el cinema com a McGuffin a La rosa porpra del Caire (1985) i a Un final made in Hollywood (2002). De les dificultats dels actors que triomfaven al cinema mut i el pas al sonor, en parlaren Vicente Minnelli a Cantant sota la pluja (1952) i Michel Hazanavicius a The artist (2011). Les biografies també tenen el seu lloc al prestatge metacinematogràfic que encapçala indiscutiblement La nit americana (1973), de François Truffaut, però els que dins la història del cinema mai no han vist corresposta la seva importància amb el seu prestigi són els guionistes. D’alguna manera la cosa és semblant quan repassam els títols de pel·lícules que són protagonistes. Magnífiques pel·lícules de directors de renom però també a la segona filera dels records. Ni més ni menys que Barton Fink (1991) dels germans Cohen, El joc de Hollywood (1992) de Robert Altman, Acorralat per la justícia (1991) d’Irwin Winkler o El lladre d’orquídies (1991) d’Spike Jonze.

Alguna cosa semblant passarà amb Their Finest, protagonitzada per una parella de guionistes i que han traduït en espanyol per Su mejor historia. Dirigida per la directora danesa -abans dogmàtica- Lone Schfering, el plantejament és prou interessant. Reivindica el paper de la dona dins un món que molts d’anys va ser exageradament exclusiu dels homes, el dels guionistes, fins al punt que quan li ofereixen la feina li remarquen que el seu nom no apareixerà als títols de crèdit. La feina no és altra que escriure els diàlegs de les dones a la pel·lícula que el Ministeri de la Guerra britànic ha encomanat a una productora cinematogràfica com a vehicle propagandístic -ara em ve al cap La niña de tus ojos i seqüela, de Fernando Trueba, per elevar la moral de la població. Un melodrama romàntic amb un bull de comèdia. Ingredients per aconseguir l’èxit amb un bon retrat del món del cinema per dintre i les seves ingerències. De fet, la sensació en sortir del cinema és agradosa, fins i tot pensant que es tracta d’una bona pel·lícula, amb una posada en escena perfectament britànica i uns actors que compleixen amb escreix. Gemma Arterton i Sam Claflin estan correctes, fins i tot deliciosos, i Bill Nighy, com sempre immaculat, perfecte, el secundari de luxe per exel·lència, broda el seu paper d’actor en decadència i segurament restarà a la memòria com el millor de tot plegat, per una raó molt senzilla. La guionista, Gaby Chiappe, s’ha excedit en la mesura del sucre en la condimentació de la molt previsible història d’amor, que queda palesa des del primer moment amb la planificació, farcida de subratllats, o la innecessària infidelitat del marit artista, per posar els dos exemples més significatius. El conjunt resulta, la sensació és agradable, però apuntava una mica més amunt, tenia substància per fer un brou millor.

stats