Inoblidable Sokolov (més sis)

Auditòrium.- Com en els bells i vells temps. Gran concert. A l’Auditòrium, gairebé ple el pati de butaques, mentre que sobre l’escenari tan sols un piano, que pràcticament va desaparèixer quan havia d’aparèixer l’encarregat de fer-lo sonar. Grigory Sokolov dins la penombra va fer un cop de cap, mecànic, ritual, amb la mà esquerra sobre el piano, que li serveix per girar sobre si mateix i asseure’s davant l’instrument, de manera automàtica, repetida, ràpida, sense cap solemnitat. I sense cap pausa i amb la mateixa rapidesa el gran pianista ataca l’instrument. La música regna per sobre de qualsevol altra circumstància. Gairebé tres hores d’èxtasi, comptant l’obligat intermedi. Començava alguna cosa més que un concert, una cerimònia sense cap mena de litúrgia. Mozart per començar. Interpretat de manera especial, radical, donant densitat, volum, pes i marmoreidad a la hipotètica i despreocupada lleugeresa de les composicions del geni de Salzburg. Sonata en do major K 545, Fantasia en do menor K 475 i Sonata en do menor K 457. Sense interrupcions, tot de tira, sense deixar que els aplaudiments interrompessin el que Sokolov ha convertit en una sola peça. Una bona prova que les paraules de Nikolaus Harnoncourt eren certes, “l’estil Mozart no existeix”. Sokolov dona grandiositat al més senzill, com per exemple amb la primera de les composicions que interpretà, coneguda per ‘sonata fàcil’, que casa amb la Fantasia amb total i absoluta naturalitat, per després fer el mateix amb al següent sonata. No hi ha fractura musical, les pauses són gairebé imperceptibles. Tot perfectament matisat, marcant amb claredat les frases dels diferents diàlegs que sorgeixen d’una recreació sublim. Impressionants els pianissimos, executats a la perfecció, intensitat majúscula els fortes, tot en comunió extrema. El romanticisme de Mozart en estat pur, donant una volta més a la seva interpretació. Una altra manera d’entendre i escoltar Mozart. Una meravella. I això que el millor estava per arribar.

Beethoven era el protagonista de la segona part. Sonata en mi menor núm. 27 op. 90 i Sonata en do menor núm. 32 op. 111. També sense interrupcions. Un altre cop la màgia del taumaturg realitzava el prodigi de convertir dues peces en una sola. Vuit anys separen les dates de la composició entre una i l’altra. La segona és la darrera sonata per a piano que va compondre; de fet, el segon moviment, Arietta, és també conegut com l’adéu a la sonata, un compendi de la saviesa musical del geni de Bonn, una demostració de la seva capacitat innovadora, de la seva modernitat amb les sis variacions. Sokolov ho tornà a fer, amb el primer moviment d’aquesta mateixa sonata, de la qual Wagner va dir després d’escoltar-la: “Aquesta és la meva doctrina”. Va fer una excelsa exhibició de com combinar i executar fortes i pianissimos fins a deixar-te ambadalit. Tot plegat, una recreació impecable, increïble fins al punt que el pianista ho va convertir en un perfecte agermanament entre ambdós compositors.

Eren prop de les onze i mitja i els aplaudiments que havia coartat Sokolov varen fer esclatar la sala. En lloc d’una capada en va fer dues i sense mirar al públic va desaparèixer. Sabíem que és generós i que tornaria. Aquest ritual, el va repetir fins a sis vegades, Rameau, Chopin… inoblidable.